la pregunta per la tècnica

Dijous vaig assistir a una conferència pronunciada pel professor George Pattison a l’institut francès de Londres entorn de la reflexió heideggeriana sobre la tècnica. Suposo que perquè aquesta és una ciutat molt gran, l’auditori estava molt ple i de segur que es van congregar més d’un centenar de persones. La conferència durà uns quaranta-cinc minutes i fou seguida per les preguntes del públic que duraren més d’una hora. Tot l’esdeveniment fou de gran qualitat, perquè se per experiència pròpia l’extremada dificultat de parlar amb propietat i sense deformacions entorn de discursos com el de Heidegger o Husserl i ensems ser prou intel·ligible per un públic no especialitzat. De fet, molt poques vegades he vist enfrontar-se a aquest repte amb èxit i la xerrada de Pattison ha estat una de les més convincents i reeixides. Tampoc és que fes cap gran descobriment. Més aviat Pattison m’oferí una oportunitat per gaudir de l’exquisit plaer de rememorar, un dels plaers més consistents intel·lectualment, potser el que més, però també el més inquietant perquè ens recorda la nostra fragilitat, el nostre esquinçament realitzat a cada oportunitat perduda. L’explicació del text de 1938 fou bona i serví per situar a als oïdors en els eixos que fan intel·ligible del text. Pattison tingué l’encert de subratllar l’actualitat del text i la seva pertinença per pensar el nostre present. En definitiva, Heidegger no parlava de res essencialment diferent del que ha estat discutit a Bolonya. Al capdavall, la idea que regeix la direcció de la vida universitària, que l’educació ha de tenir forçosament en tots els casos un output mesurable en termes numèrics, és un corol·lari plausible dels punts de vista que Heidegger crítica en el seu escrit de 1938. Un moment en el qual estava reflexionant sobre la decepció que havia patit envers el règim nazi, la qual cosa em fa pensar que fora una bona pregunta la de plantejar-se si el tipus de direcció que estem donant a la vida universitària hagués resultat acceptable per un règim com el mussolinià o el nacional-socialista, segurament un exercici més revelador que la major part d’afirmacions retòriques habituals sobre els principis que no ens creiem gaire i practiquem menys. Ara em toca corregir els exàmens fets pels meus alumnes sobre Kant. Com als darrers anys he tornat a llegir Qué es la ilustración? i he tornat a he tornar a enfrontar-me a l’afirmació kantiana que el destí inexorable de l’espècie humana és el progrés. Un text com el de Heidegger ens arriba a veure tota la profunditat, l’ambició i les exigències que planteja aquesta afirmació feta per l’esperit amable i “progressista” del pensador de Könisberg. Un pensador és vàlid quan ens ajuda a pensar que estem fent i Heidegger compleix del tot aquest requisit. Hom pot pensar potser que aquesta tasca ha estat feta fins l’aborriment, si prenem com a referència algunes revistes universitàries de facultats de filosofia, però no és tant clar quan mirem alguns textos molts més relacionats amb la realitat, com les pàgines d’economia dels diaris.

Llocs naturals a Chiapas

L’eix físic de Chiapas és la part més meridional de la Sierra Madre. La seva antiga capital, San Cristobal, està a més de 2000 metres d’alçada. La proximitat al tròpic garanteix una vegetació exuberant a tot arreu. Així, doncs el paisatge va des del bosc de muntanya fins a la selva amb combinacions de transició a les zones intermèdies. Varem poder visitar a Chiapas alguns paisatges naturals notables. El que recordo de manera més poderosa és el canyó del Sumidero. La construcció d’un embassament fa que aquest antic riu ple de ràpids sigui ara navegable i es pot anar des del lloc on el riu es creua amb la carretera panamericana fins l’embassament, aproximadament una hora de navegació, allargada perquè els tripulants sovint aturen la navegació per veure alguns dels nombrosos exemplars exòtics dels animals que habiten la zona: micos, ocells i especialment caimans de dimensions considerables que prenien el sol a la vora del riu. El caudal del riu és molt gran i l’aigua pràcticament arriba fins a les dues parets que en la major part del trajecte tenen una alçada considerable. És una zona majestuosa. Las lagunas de Montebello és una altra àrea singular, just al costat de la frontera amb Guatemala. Aquest parc nacional està format per centenars de llacs, alguns d’ells gens petits. El paisatge que els envolta és molt arbrat i l’aigua té tonalitats blaves i verdes d’una brillantor poc habitual. Varem navegar en una bassa absolutament precària, simplement tres troncs lligats amb cordes, pel més gran dels llacs i arribarem a una illa plena d’orquídies, abans molt habitual a tot el sud del país i ara pràcticament desaparegudes després d’una exportació massiva i incontrolada, animada per les autoritats de la zona. Finalment cal dir alguna cosa de les cascades que veiérem entre San Cristobal i Palenque. En primer lloc, les cascades d’agua azul. El lloc pot ser decebedor a l’època de pluja, quan el riu en va ple arrossega molts sediments i per tant esdevé marró, però feia honor al seu nom aquest mes d’abril. Les caigudes d’aigua no són gaire altes però estan extenses contínuament durant quasi un kilòmetre. Les tonalitats de l’aiga són increïbles i el lloc té una qualitat paradisíaca malgrat l’abundància de venedors i restaurants que ocupen una de les dues vores. El bany és possible en algunes zones on la corrent no és massa ràpida i la temperatura de l’aigua era agradable, més aviat fresca. Misol-ha és una cascada ja molt a prop de Palenque que també val la pena visitar. El seu entorn és totalment selvàtic i el contrast entre el blau de les seves aigües i el verd de la vegetació fa un efecte poderós.

Ciutats maies

La visita a Chiapas em va donar l’oportunitat de visitar tres grans llocs arqueològics. El primer d’ells Yaxchilán és una ciutat abandonada al mig de la selva, a l`època en que es produí el col·lapse de la civilització maia. Cap carretera hi du. Les úniques maneres d’accedir són per avioneta o navegant una estona pel riu Usamucinta que marca la frontera entre l’estat de Mèxic i Guatemala. A la ciutat s’accedeix per un laberint, després del qual s’arriba a un gran espai central, presidit pels grans temples situats enfront del riu. S’han desenterrat els grans temples i diversos edificis amb funcions residencials, però encara queda molta feina a fer. El lloc és una curiosa mostra de grandiositat, no només per les dimensions considerables de l’edifici sinó també per la qualitat amb la que van ser treballats, i ensems de precarietat. Fins fa no gaire més de vint anys, tot el conjunt estava pràcticament desaparegut,tot i que sembla que els indígenes sempre havien tingut una idea d’on era i l’utilitzaven per les seves cerimònies. La jungla que va cruspir-se la ciutat sense esforç podria tornar a fer-ho quan volgués. La presència de la seva vegetació exuberant és aclaparadora. Només l’ udolar incessant dels simis veïns, trenca el silenci del lloc amb un soroll persistent, atàvic que d’entrada relacionares més amb un felí, aquell és el terreny del Jaguar l’animal amb que s’identificaren els reis de la ciutat i que cada cop retrocedeix més endins de la selva, que no pas amb els monos-aranya, als quals pel seu fràgil aspecte no li atribuïres tanta potència vocal. El contrast entre la pedra blanca i la verdor rabiosa dels voltants crea un efecte singular pel seu vigor estètic. És un espectacle atractiu i alhora paorós perquè com he mirat d’explicar quan parlava d’Apocalypse Now, la selva és l’escenari per excel·lència d’allò sublim. A Yaxchilán no només es reflecteix la fragilitat de l’individu sinó també de la cultura; dels esforços sobrehumans que es necessitaren per fer allò i la facilitat amb la naturalesa ho feu passar avall.
Bonampak és una altra ciutat relativament propera. S’accedeix en cotxe per uns camins als quals només tenen accés els indis Lacandones que són els que t’introdueixen al lloc. Bonampak és molt més petit que Yaxchilán i només es pot entrar a un gran temple. La importància del lloc és que és una de les poques ciutat maies on s’ha conservat els frescos pictòrics que decoraven les habitacions, visibles i en un raonable bon estat, són ornamentacions guerreres i mitològiques. La comparació amb els restes europeus fora interessant, però el fet cert és que han arribat molts poques mostres de l’art d’aquest període que es correspondria amb la nostra alta edat mitjana. La ciutat més important però es Palenque. Pels bojos per l’arqueologia és una visita no menys obligada del que podria ser Pompeia o Gizha. Tampoc és menys espectacular, cosa provocada pel fet que el seu entorn és també totalment selvàtic. Les seves dimensions són considerables. Es pot accedit a l’interior de molts edificis tot i que no al més important, el temple de les inscripcions, on es trobà la tomba de Palac. En alguns palaus son visibles les mostres de l’habilitat d’aquelles gents que introduïren aigua corrent als seus edificis i fins i tot uns rudimentaris però efectius W.C., en un temps on tot això era impensable pels europeus. Especialment impressionant són els testimonis del seu saber astronòmic presents al palau reial. Especialment important són els tres temples dedicats a les parts del dia que es situen en uns extrems de la zona arqueològica.
La visita a aquetes ciutat em feu pensar a Mesa Verde, el parc nacional de Colorado que és l’únic dels EEUU centrat en el seu patrimoni arqueològic. Els maies visqueren molt lluny dels Anasazi, però el seu destí fou molt semblant. Misteriosament ambdues civilitzacions desapareixen de l’escena històrica. La hipòtesi més versemblant en tots dos casos és la d’una catàstrofe ecològica, també s’ha parlat de sobtades epidèmies però en poden ser hipòtesis complementàries, i si això és així em sembla que hi ha un advertiment important pels que pensen que el progrés és el destí inexorable de l’espècie humana, per dir-ho en termes kantians.
També és cert que tampoc s’esvaïren completament. Les que els van seguir no es van oblidar del tot i van incorporar molt del seu patrimoni, de la mateixa manera que per exemple la civilització romana se n’aprofità de desenvolupaments etruscs. La cultura dels mexicas no es fonamentava al buit És per això que el paper de la corona espanyola em sembla del tot injustificable. Malgrat la constant comparació amb la colonització anglo-saxona, sembla evident que els americans s’enfrontaren amb pobles neolítics, mentre que el resultat de la colonització espanyola va ser la destrucció d’una cultura que només era inferior pel seu desconeixement de les armes de foc (tot i que és clar que ningú no pot pensar un motiu millor). La justificacions del genocidi són excuses de mal pagador: ni té cap dignitat substituir unes supersticions per altres, ni els colonitzadors tingueren mai massa interès a ensenyar la llengua de Castella, cosa que molts indígenes acabaren fent pel seu compte. És probable que tot això faci que de simpatia per Espanya a Mèxic, n’hi hagi més aviat poca, molts menys en qualsevol cas que a altres estats latino-americans on el pes de la cultura indígena és molt més residual.

Chiapas; la seva gent

Allò que més crida l’atenció de Chiapas és d’entrada la seva diversitat ètnica. Potser és l’estat mexicà on el component indigenista és més fort. Hi ha cinc grups lingüístics diferenciats i relativament potents dins de l’estat (llengües amb com a mínim vint mil parlants i per tant certes perspectives de continuïtat: Chol, Tzeltal, tojolabal, tzotztil i zoque. A aquestes cal afegir set més, més minoritàries parlades a la frontera amb Guatemala: Quiche, Motozintleco, Mame, Cakchiquel, Jacalteco,Chuj, Kanjobal i el Lacandón. Tots ells es poden considerar vestigis més o menys directes de la primitiva cultura maia. Els antropòlegs distingeixen dos grups bàsics: el habitants de la terra baixa i la jungla, en continuïtat amb els habitants de Tabasco i la península del Iucatan, i els maies de les muntanyes, distribuïts entorn de la part més meridional de la Sierra Madre del sur. El món indígena és fonamentalment un món rural. La ciutat és el lloc dels criollos, i els indígenes quan hi són, només semblen tenir un lloc marginal. Fonamentalment, ells viuen a comunitats, petits poblets que es troben amb molta freqüència a les vores de les carreteres. La seva economia és precària basada en una agricultura de subsistència i l’exercici d’algunes artesanies locals Les que més varem poder observar, foren les comunitats de les muntanyes. Les agrupacions són en general molt irregulars. No hi ha pròpiament carrers, sinó que les cases es distribueixen seguint l’accidentada orografia del terreny. Sempre hi ha alguna església i com a mínim una botiga de “abarrotes” que és el terme mexicà utilitzat per designar allò que en castellà es diu “ultramarinos”. Aquest fou l’escenari de la revolta zapatista, de la qual en queden nombrosos vestigis, especialment a la sinuosa carretera que va de San Cristobal de les cases fins a Palenque. Moltes comunitats s’anuncien a la seva entrada com a zapatistes i defineixen les seves comunitats com a llocs on “el pueblo manda y el gobierno obedece”. Tot plegat la revolta zapatista tampoc fou res de l’altre mon, entre d’altres coses perquè la desigualtat entre l’armament de l’exèrcit mexicà i els revoltats que sovint només comptaven amb els seus ganivets, feia del tot impossible un conflicte perllongat, el qual només podia tenir com a final un bany de sang indígena, cosa que el govern mexicà del moment va tenir el bon sentit d’evitar. El zapatisme ara és una mena de lobbi polític, important perquè controla uns centenars de mils de vots que són clau per l’esdevenir de l’estat i potser també de Mèxic, que viurà unes eleccions presidencials molt incertes al mes de juliol. Des d’aquest punt de vista, l’episodi zapatista potser no ha estat gaire més que l’aparició d’un nou caciquisme, però ha tingut també efectes molt positius, sobre tot, el d’haver contribuït a un rearmament moral d’aquestes cultures indígenes, que cada cop tenen unes percepcions més positives de si mateixes.
Vaig visitar alguns d’aquest pobles. Amatenango del valle és un poble famós per la seva producció terrissaire, especialment reproduccions d’animals fetes amb un estil ingenu i característic. Evidentment es venen com a objectes ornamentals i això són pels turistes però els animals tenien un paper important a la cultura maia, on sovint la gent tenia una relació amb espècies determinades, més o menys anàlogues a les que els catòlics tenim amb el nostre sant patró. Aquesta connexió es revelava de manera onírica. Si un nen de tres o quatre anys explicava haver somniat qualsevol d’aquest animals, llavors s’establia una relació entre el nen i aquest animal (cosa que ràpidament em feu pensar a J.L. Borges i la seva obsessió per parlar de tigres). Amatenango és una comunitat tzetzal. Les altres comunitats que varem visitar eren tzotzil. Zinacantan (lloc de rats-penats) és un poble famós per la seva producció de teixits. Més impactant és San Juán Chamula, fonamentalment la seva església, que és un important centre de devoció, no precisament catòlic. A l’església es desenvolupa un culte obertament sincrètic. És plena a vessar tots els dies de l’any que són sempre iguals perquè de fet no es segueix la litúrgia catòlica. Com a Cuba, els sants catòlics han estat reconvertits a les antigues divinitats a les quals generalment se’ls atribueixen poders taumatúrgics. El contacte amb la divinitat es cerca mitjançant el “chol” un derivat del blat de moro, d’una graduació potent. Aquesta beguda és acompanyada de Coca Cola, Mirinda o qualsevol refresc amb una dotació gasosa potent, que ajudi a fer eructar, cosa que és interpretada com una expulsió dels mals esperits. Un gall o gallina, acompanya als fidels. El paper d’aquest animal és clau, perquè ha de rebre els mals esperits que té el malalt. Quan el Xaman-mediador pensa que el mal esperit ha deixat l’humà per anar al cos animal, a aquest se li retorça el coll. L’atmosfera és molt peculiar. Tot el terra està ple de fulles de pi i l’olor que és percep és el del copal, una mena d’encens indígena. Hi ha espelmes per tot arreu i no val a badar perquè en aquestes condicions, la possibilitat d’un incendi és real. De fet, la església que varem veure és la segona que hi ha hagut al poble, perquè la primera es va incendiar a començaments del segle passat. El fet és recordat d’un manera curiosa, perquè hi ha una sèrie de sants que des de llavors han estat castigats i relegats en relació als altres.

vuit museus mexicans

Un dels aspectes que més gratament em van sorprendre de la ciutat de Méxic, és la seva riquesa museística. Hi ha molts i tots ells molt ben posats. Ni de bon tros, vaig estar-hi a tots i segurament em van mancar alguns de fonamentals, però tots els que vaig visitar van valer la pena. Diumenge passat, vaig veure’n tres. El primer és el dedicat al temple major de Technotilan que com vaig explicar ahir està a la plaça de la constitució al costat de la catedral. El museu conté les peces més importants trobades entorn de la zona d’excavació, pertanyent totes elles a la cultura asteca i ofereix una recreació molt completa des d’un punt de vista antropològic de tota la informació que es posseeix sobre aquesta cultura. L’interior del museu es agradable i espaiós. El segon museu que varem veure està dedicat a l’artista plàstic mexicà mes popular del segle XX: Diego Rivera, porta el seu nom i està al costat de l’Alameda. És un museu singular, perquè es podria dir que només conté una obra, el mural realitzat a finals dels anys quaranta i anomenat Sueño de un atardecer a la Alameda. Hi ha això sí molta informació sobre les claus per entendre l’obra i sobre la història de la seva composició i els atacs que partí per part de la dreta mexicana que esborrà,en concret estudiants d’enginyeria que de vegades són mala gent, una sentència visible atribuïda a uns dels personatges del quadre, el nigromante Ramírez, “Dios no existe”. El quadre és el suport d’un espectacle de llum i son que servia per desplegar la seva narrativa, essencialment la història de Mèxic. El quadre esta centrat entorn de la figura de Katrina, l’esquelet que constitueix el símbol de la manifestació folklórica més representativa i definidora de la cultura mexicana: el dia dels morts. També hi són com a personatges gent tan diversa com Hernan Cortés, Benito Juárez, Frida Kahlo o Porfirio Díaz. A l’altra banda de l’Alameda es troba el Palacio Nacional de Bellas Artes, un esplèndid edifici realitzat en Art déco que conté el Museo Nacional de Arquitectura i una bona representació no només de Rivera, sinó de tota l’escola muralista mexicana. Entre els quadres presents potser el que recordo més vivament és el mural pintat per Rivera el 1934, sobre el progrés humà, perquè és la reconstrucció del mural destruït per Rockefeller i que originàriament havia de decorar el seu edifici de Nova York. La història fou explicada per Tim Robins a la seva pel·lícula The Cradle will rock.
Dimarts varem veure el barris de Coyoacan y San Angel, moll llunyans del centre històric, però evidentment en continuïtat urbana absoluta. Son dos dels sectors més agradables de la ciutat, especialment San Angel, que encara conserva l’empedrat del segle passat i sembla un poble tranquil. Una mica a la manera de Gràcia, però amb un ambient més rural y menys massificat. En aquells barris hi veiérem també quatre museus. El primer la casa blava on visqué la major part de la seva vida Frida Kahlo. Hi ha algunes pintures de la propietària i del seu marit, Diego Rivera, però allò més interessant és la recreació de l’ambient on visqueren, amb els objectes personals que els envoltaven i que encara hi són allà. A la tarda a San Angel, visitarem les dues cases que eren els seus estudis, unides per un pont al terrat. La col·lecció de pintures és aquí més rica, tot i que pertany a altres artistes. Eren obres crec que ells posseïen d’altres pintors mexicans, que jo no conec, però que vaig trobar de gran qualitat, obres riquíssimes pels seus valors sensorials basats en l’ús del color. Un altre dels museus que visitarem fou la casa de Leon Trosky,. De fet, la seva primera llar mexicana fou la casa blava de Frida, que li fou cedida, durant dos anys, però després d’una discussió decidí mudar-se a una altra casa, allunyada només un centenar de metres. Hi patí dos atemptats, el primer el decidí a fortificar la casa (va ser atacat a trets). Al segon, perpetrat pel català universal Ramon Mercader, ja no sobrevisqué. La seva vida era austera i molt digna. No tinc gaire simpatia pel personatge de Trosky. No crec que hagués estat massa menys sanguinari que Stalin, si hagués guanyat, ni tampoc penso que hi hagués gaire diferència ideològica real. Colpeix, però la tragèdia del seus darrers anys esperant una mort anunciada i evidentment del tot innecessària. La casa-museu està suportada per l’institut mexicà d’asil polític. Encara a Coyacan, férem una breu visita al museu d’arts populars on es feia una exposició sobre la immigració. La reflexió que obria l’exposició em sembla del tot pertinent: No cruzamos la frontera, fue la frontera la que nos cruzó a nosotros. És difícil fer justícia a la posició mexicana, si oblidem el fet que li fou arrabassat el 51% del seu territori, sense que hi hagués cap mena de justificació històrica o política. Simplement perquè els veïns del nord el volien. A la història contemporània, no hi ha cap espoliació que se li pugui comparar. Ni tant sols les realitzades pels soviètics o els nazis.
He deixat pel final el Museu Nacional d’Antropologia que és no sols el més important de la ciutat, sinó també un dels més importants del món sense cap mena d’exageració. L’analogia potser més clara la podríem establir amb el museu d’art antic de Napols, on hi són totes les restes trobades a Pompeia. Allò que aquest museu suposa pel mon clàssic, és el que aquest museu representa per les cultures natives americanes. A més de la seva imponent col·lecció arqueològica, hi ha unes molts bones sales des d’un punt de vista didàctic d’iniciacio a l’antropologia i una molt bona col·lecció de material d’interès etnogràfic sobre les diferents cultures mexicanes. L’edifici està a l’alçada del contingut. El seu centre hi ha un pati, amb una mena d’estanc rodejat de vegetació autòctona i una espectacular i gegantesca font en forma de paraigües. Als jardins exteriors, hi ha recreacions d’alguns temples importants. La sales de la planta baixa estan dedicades a l’arqueologia i la superior a l’etnografia. Com ja he dit, la riquesa del legat arqueològic és aclaparadora, però en destacarem dues peces del tot singulars. En primer lloc, la pedra del sol; el símbol per excel·lència del Mèxic pre-hispànic. Un altar sacrificial, erròniament s’havia pensat que era un calendari, on es representa la successió de les cinc cosmogonies solars. En segon lloc, la tomba de Pakal; un rei maia del segle VII d.c,, del qual es pogué trobar la seva tomba del tot intacta amb un magnífic tresor composat per més de mil peces de jade, de les que sobresurt la mascara mortuoria, una peça literalment fascinant.

Mèxic (I)

Tornem-hi. Des de dijous al vespre, ja he retornat a casa, però tot just ara començo a superar l’inevitable jet-lag i a retrobar-me una mica amb mi mateix. Durant els següents dies, parlaré sovint de Mèxic, fonamentalment perquè una de les poques funcions reals de l’escriptura és substituir la malaltissa i feble memòria dels que no hem tingut el privilegi de ser àgrafs. Hem fruït molt de la nostra estada a Mèxic, que és un país que enamora, per la seva riquesa natural i humana, enfront de la qual allò europeu agafa un punt de monotonia i uniformitat excessiva. Suposa, sobre tot, la trobada amb un mosaic cultural del qual jo segurament fins ara no havia estat conscient i que de cap manera es deixa explicar, ni comprendre prenent com a partida el reaccionari concepte d’Hispanitat, amb el qual em sembla que només poden identificar-se els elements més conservadors del país, però també els més irrellevants des del punt de vista cultural. L’arribada a Mèxic es produí per la porta d’entrada habitual pels provinents d’Europa, l’aeroport Benito Juárez del DF. La primera cosa que sobta pels que venim d’un aeroport europeu més o menys situat sempre en un terreny obert, és la continuïtat absoluta entre la ciutat i l’aeroport. La ciutat s’estén fins al mateix límit de les pistes d’aterratge on habiten uns veïns que segurament deuen tenir una sordesa incipient. Les queixes del veïns de Gavà o de les rodalies d’Heathrow foren incomprensible en un context mexicà. L’altre cosa que sobta són les grans dimensions de la ciutat, perfectament apreciables quan hom s’atansa amb l’avió. No tinc idea de l’extensió de la ciutat en Km2, però es certament molt superior a la de qualsevol ciutat europea, Londres inclosa. De fet, Mèxic és una de les ciutats més poblades del mon, uns vint milions d’habitants, la sisena part dels habitants d’un país que es quatre vegades més gran que l’estat espanyol. Molta d’aquesta gent ha de viure en uns condicions més aviat precàries, en unes vivendes que sovint estan mancades dels serveis mínims i que s’estenen pels turons que envolten la ciutat. El sistema de transports en general és deficient. Hi ha una xarxa de metro que es queda lluny de la major part dels barris. Quan t’allunyes del centre, la única opció sembla ser el cotxe particular, sense el qual no ets ningú, els taxis, un servei de vegades perillós i uns misteriosos microbusos, “peseros”, d’estatus legal incert, però que són l’alternativa principal per a les classes treballadores. Plató deia que cada ciutat són sempre dues ciutats, la dels rics i la dels pobres. Això és més veritat a Mèxic del que pugui ser a Londres o a Barcelona. La desigualtat social és extrema i en general el comportament del mexicans de classe alta, o de la amenaçada i neuròtica classe mitjana, envers la major part dels seus compatriotes és, des dels estàndards més raonables, intolerable. Gran part de la població es dedica al servei domèstic i a fer tasques ara desaparegudes en Europa. La temperatura de la ciutat és ideal. Els seus quasi 2500 metres d’alçada, li garanteixen un clima temperat, del qual dóna una idea el fet que l’apartament dels nostres amfitrions, el Toni i l’Isabel, no tingui ni calefacció, ni aire condicionat, malgrat que per les seves característiques seria allò que els venedors de pisos horteritzats anomenen “alto standing”. Realment, no cal. Cada migdia, sigui hivern o estiu, s’arriba als 25 graus i això compensa alguna hipotètica caiguda nocturna de la temperatura que rarament pot baixar del 10 graus.
La ciutat és molt complexa, fins al punt que ningú no s’ha atrevit a fer un planell en GPS. Hi ha molts bones mostres d’arquitectura contemporània en el sentit més contemporani del terme, amb alguns gratacels importants, tot i que el terreny, molt inestable sismicament, no sigui gaire adient per aquesta mena de construcció. Sovint aquests es situen a grans avingudes com a Insurgents, de més de 60 km d’extensió. (no és impossible trobar al DF, direccions amb el número 5000). El centre històric, conserva molt caràcter i en ell encara es conserven algunes edificacions notables del període colonial. El seu lloc més emblemàtic és el Zocalo, la plaça de les tres cultures on es troben la Catedral, el govern del DF i els fonaments de l’antic temple major de l’època on la ciutat era una llacuna, enmig de la qual estava Technotilan, la capital del imperi dels mexicas. Molt a prop es troba l’Alameda, un jardí molt popular que la pintura de Diego Rivera fitxà com el cor de la ciutat. Un altre espai notable és Txatulpetec, un bosc situat enmig de l’urbe que constitueix el seu pulmó i on es troben diversos llocs d’esbargiment com el parc d’atraccions, el zoològic, un llac o instal·lacions com l’auditori nacional o el museu d’Antropologia.