Chiapas; la seva gent

Allò que més crida l’atenció de Chiapas és d’entrada la seva diversitat ètnica. Potser és l’estat mexicà on el component indigenista és més fort. Hi ha cinc grups lingüístics diferenciats i relativament potents dins de l’estat (llengües amb com a mínim vint mil parlants i per tant certes perspectives de continuïtat: Chol, Tzeltal, tojolabal, tzotztil i zoque. A aquestes cal afegir set més, més minoritàries parlades a la frontera amb Guatemala: Quiche, Motozintleco, Mame, Cakchiquel, Jacalteco,Chuj, Kanjobal i el Lacandón. Tots ells es poden considerar vestigis més o menys directes de la primitiva cultura maia. Els antropòlegs distingeixen dos grups bàsics: el habitants de la terra baixa i la jungla, en continuïtat amb els habitants de Tabasco i la península del Iucatan, i els maies de les muntanyes, distribuïts entorn de la part més meridional de la Sierra Madre del sur. El món indígena és fonamentalment un món rural. La ciutat és el lloc dels criollos, i els indígenes quan hi són, només semblen tenir un lloc marginal. Fonamentalment, ells viuen a comunitats, petits poblets que es troben amb molta freqüència a les vores de les carreteres. La seva economia és precària basada en una agricultura de subsistència i l’exercici d’algunes artesanies locals Les que més varem poder observar, foren les comunitats de les muntanyes. Les agrupacions són en general molt irregulars. No hi ha pròpiament carrers, sinó que les cases es distribueixen seguint l’accidentada orografia del terreny. Sempre hi ha alguna església i com a mínim una botiga de “abarrotes” que és el terme mexicà utilitzat per designar allò que en castellà es diu “ultramarinos”. Aquest fou l’escenari de la revolta zapatista, de la qual en queden nombrosos vestigis, especialment a la sinuosa carretera que va de San Cristobal de les cases fins a Palenque. Moltes comunitats s’anuncien a la seva entrada com a zapatistes i defineixen les seves comunitats com a llocs on “el pueblo manda y el gobierno obedece”. Tot plegat la revolta zapatista tampoc fou res de l’altre mon, entre d’altres coses perquè la desigualtat entre l’armament de l’exèrcit mexicà i els revoltats que sovint només comptaven amb els seus ganivets, feia del tot impossible un conflicte perllongat, el qual només podia tenir com a final un bany de sang indígena, cosa que el govern mexicà del moment va tenir el bon sentit d’evitar. El zapatisme ara és una mena de lobbi polític, important perquè controla uns centenars de mils de vots que són clau per l’esdevenir de l’estat i potser també de Mèxic, que viurà unes eleccions presidencials molt incertes al mes de juliol. Des d’aquest punt de vista, l’episodi zapatista potser no ha estat gaire més que l’aparició d’un nou caciquisme, però ha tingut també efectes molt positius, sobre tot, el d’haver contribuït a un rearmament moral d’aquestes cultures indígenes, que cada cop tenen unes percepcions més positives de si mateixes.
Vaig visitar alguns d’aquest pobles. Amatenango del valle és un poble famós per la seva producció terrissaire, especialment reproduccions d’animals fetes amb un estil ingenu i característic. Evidentment es venen com a objectes ornamentals i això són pels turistes però els animals tenien un paper important a la cultura maia, on sovint la gent tenia una relació amb espècies determinades, més o menys anàlogues a les que els catòlics tenim amb el nostre sant patró. Aquesta connexió es revelava de manera onírica. Si un nen de tres o quatre anys explicava haver somniat qualsevol d’aquest animals, llavors s’establia una relació entre el nen i aquest animal (cosa que ràpidament em feu pensar a J.L. Borges i la seva obsessió per parlar de tigres). Amatenango és una comunitat tzetzal. Les altres comunitats que varem visitar eren tzotzil. Zinacantan (lloc de rats-penats) és un poble famós per la seva producció de teixits. Més impactant és San Juán Chamula, fonamentalment la seva església, que és un important centre de devoció, no precisament catòlic. A l’església es desenvolupa un culte obertament sincrètic. És plena a vessar tots els dies de l’any que són sempre iguals perquè de fet no es segueix la litúrgia catòlica. Com a Cuba, els sants catòlics han estat reconvertits a les antigues divinitats a les quals generalment se’ls atribueixen poders taumatúrgics. El contacte amb la divinitat es cerca mitjançant el “chol” un derivat del blat de moro, d’una graduació potent. Aquesta beguda és acompanyada de Coca Cola, Mirinda o qualsevol refresc amb una dotació gasosa potent, que ajudi a fer eructar, cosa que és interpretada com una expulsió dels mals esperits. Un gall o gallina, acompanya als fidels. El paper d’aquest animal és clau, perquè ha de rebre els mals esperits que té el malalt. Quan el Xaman-mediador pensa que el mal esperit ha deixat l’humà per anar al cos animal, a aquest se li retorça el coll. L’atmosfera és molt peculiar. Tot el terra està ple de fulles de pi i l’olor que és percep és el del copal, una mena d’encens indígena. Hi ha espelmes per tot arreu i no val a badar perquè en aquestes condicions, la possibilitat d’un incendi és real. De fet, la església que varem veure és la segona que hi ha hagut al poble, perquè la primera es va incendiar a començaments del segle passat. El fet és recordat d’un manera curiosa, perquè hi ha una sèrie de sants que des de llavors han estat castigats i relegats en relació als altres.