Mèxic (I)

Tornem-hi. Des de dijous al vespre, ja he retornat a casa, però tot just ara començo a superar l’inevitable jet-lag i a retrobar-me una mica amb mi mateix. Durant els següents dies, parlaré sovint de Mèxic, fonamentalment perquè una de les poques funcions reals de l’escriptura és substituir la malaltissa i feble memòria dels que no hem tingut el privilegi de ser àgrafs. Hem fruït molt de la nostra estada a Mèxic, que és un país que enamora, per la seva riquesa natural i humana, enfront de la qual allò europeu agafa un punt de monotonia i uniformitat excessiva. Suposa, sobre tot, la trobada amb un mosaic cultural del qual jo segurament fins ara no havia estat conscient i que de cap manera es deixa explicar, ni comprendre prenent com a partida el reaccionari concepte d’Hispanitat, amb el qual em sembla que només poden identificar-se els elements més conservadors del país, però també els més irrellevants des del punt de vista cultural. L’arribada a Mèxic es produí per la porta d’entrada habitual pels provinents d’Europa, l’aeroport Benito Juárez del DF. La primera cosa que sobta pels que venim d’un aeroport europeu més o menys situat sempre en un terreny obert, és la continuïtat absoluta entre la ciutat i l’aeroport. La ciutat s’estén fins al mateix límit de les pistes d’aterratge on habiten uns veïns que segurament deuen tenir una sordesa incipient. Les queixes del veïns de Gavà o de les rodalies d’Heathrow foren incomprensible en un context mexicà. L’altre cosa que sobta són les grans dimensions de la ciutat, perfectament apreciables quan hom s’atansa amb l’avió. No tinc idea de l’extensió de la ciutat en Km2, però es certament molt superior a la de qualsevol ciutat europea, Londres inclosa. De fet, Mèxic és una de les ciutats més poblades del mon, uns vint milions d’habitants, la sisena part dels habitants d’un país que es quatre vegades més gran que l’estat espanyol. Molta d’aquesta gent ha de viure en uns condicions més aviat precàries, en unes vivendes que sovint estan mancades dels serveis mínims i que s’estenen pels turons que envolten la ciutat. El sistema de transports en general és deficient. Hi ha una xarxa de metro que es queda lluny de la major part dels barris. Quan t’allunyes del centre, la única opció sembla ser el cotxe particular, sense el qual no ets ningú, els taxis, un servei de vegades perillós i uns misteriosos microbusos, “peseros”, d’estatus legal incert, però que són l’alternativa principal per a les classes treballadores. Plató deia que cada ciutat són sempre dues ciutats, la dels rics i la dels pobres. Això és més veritat a Mèxic del que pugui ser a Londres o a Barcelona. La desigualtat social és extrema i en general el comportament del mexicans de classe alta, o de la amenaçada i neuròtica classe mitjana, envers la major part dels seus compatriotes és, des dels estàndards més raonables, intolerable. Gran part de la població es dedica al servei domèstic i a fer tasques ara desaparegudes en Europa. La temperatura de la ciutat és ideal. Els seus quasi 2500 metres d’alçada, li garanteixen un clima temperat, del qual dóna una idea el fet que l’apartament dels nostres amfitrions, el Toni i l’Isabel, no tingui ni calefacció, ni aire condicionat, malgrat que per les seves característiques seria allò que els venedors de pisos horteritzats anomenen “alto standing”. Realment, no cal. Cada migdia, sigui hivern o estiu, s’arriba als 25 graus i això compensa alguna hipotètica caiguda nocturna de la temperatura que rarament pot baixar del 10 graus.
La ciutat és molt complexa, fins al punt que ningú no s’ha atrevit a fer un planell en GPS. Hi ha molts bones mostres d’arquitectura contemporània en el sentit més contemporani del terme, amb alguns gratacels importants, tot i que el terreny, molt inestable sismicament, no sigui gaire adient per aquesta mena de construcció. Sovint aquests es situen a grans avingudes com a Insurgents, de més de 60 km d’extensió. (no és impossible trobar al DF, direccions amb el número 5000). El centre històric, conserva molt caràcter i en ell encara es conserven algunes edificacions notables del període colonial. El seu lloc més emblemàtic és el Zocalo, la plaça de les tres cultures on es troben la Catedral, el govern del DF i els fonaments de l’antic temple major de l’època on la ciutat era una llacuna, enmig de la qual estava Technotilan, la capital del imperi dels mexicas. Molt a prop es troba l’Alameda, un jardí molt popular que la pintura de Diego Rivera fitxà com el cor de la ciutat. Un altre espai notable és Txatulpetec, un bosc situat enmig de l’urbe que constitueix el seu pulmó i on es troben diversos llocs d’esbargiment com el parc d’atraccions, el zoològic, un llac o instal·lacions com l’auditori nacional o el museu d’Antropologia.