vuit museus mexicans

Un dels aspectes que més gratament em van sorprendre de la ciutat de Méxic, és la seva riquesa museística. Hi ha molts i tots ells molt ben posats. Ni de bon tros, vaig estar-hi a tots i segurament em van mancar alguns de fonamentals, però tots els que vaig visitar van valer la pena. Diumenge passat, vaig veure’n tres. El primer és el dedicat al temple major de Technotilan que com vaig explicar ahir està a la plaça de la constitució al costat de la catedral. El museu conté les peces més importants trobades entorn de la zona d’excavació, pertanyent totes elles a la cultura asteca i ofereix una recreació molt completa des d’un punt de vista antropològic de tota la informació que es posseeix sobre aquesta cultura. L’interior del museu es agradable i espaiós. El segon museu que varem veure està dedicat a l’artista plàstic mexicà mes popular del segle XX: Diego Rivera, porta el seu nom i està al costat de l’Alameda. És un museu singular, perquè es podria dir que només conté una obra, el mural realitzat a finals dels anys quaranta i anomenat Sueño de un atardecer a la Alameda. Hi ha això sí molta informació sobre les claus per entendre l’obra i sobre la història de la seva composició i els atacs que partí per part de la dreta mexicana que esborrà,en concret estudiants d’enginyeria que de vegades són mala gent, una sentència visible atribuïda a uns dels personatges del quadre, el nigromante Ramírez, “Dios no existe”. El quadre és el suport d’un espectacle de llum i son que servia per desplegar la seva narrativa, essencialment la història de Mèxic. El quadre esta centrat entorn de la figura de Katrina, l’esquelet que constitueix el símbol de la manifestació folklórica més representativa i definidora de la cultura mexicana: el dia dels morts. També hi són com a personatges gent tan diversa com Hernan Cortés, Benito Juárez, Frida Kahlo o Porfirio Díaz. A l’altra banda de l’Alameda es troba el Palacio Nacional de Bellas Artes, un esplèndid edifici realitzat en Art déco que conté el Museo Nacional de Arquitectura i una bona representació no només de Rivera, sinó de tota l’escola muralista mexicana. Entre els quadres presents potser el que recordo més vivament és el mural pintat per Rivera el 1934, sobre el progrés humà, perquè és la reconstrucció del mural destruït per Rockefeller i que originàriament havia de decorar el seu edifici de Nova York. La història fou explicada per Tim Robins a la seva pel·lícula The Cradle will rock.
Dimarts varem veure el barris de Coyoacan y San Angel, moll llunyans del centre històric, però evidentment en continuïtat urbana absoluta. Son dos dels sectors més agradables de la ciutat, especialment San Angel, que encara conserva l’empedrat del segle passat i sembla un poble tranquil. Una mica a la manera de Gràcia, però amb un ambient més rural y menys massificat. En aquells barris hi veiérem també quatre museus. El primer la casa blava on visqué la major part de la seva vida Frida Kahlo. Hi ha algunes pintures de la propietària i del seu marit, Diego Rivera, però allò més interessant és la recreació de l’ambient on visqueren, amb els objectes personals que els envoltaven i que encara hi són allà. A la tarda a San Angel, visitarem les dues cases que eren els seus estudis, unides per un pont al terrat. La col·lecció de pintures és aquí més rica, tot i que pertany a altres artistes. Eren obres crec que ells posseïen d’altres pintors mexicans, que jo no conec, però que vaig trobar de gran qualitat, obres riquíssimes pels seus valors sensorials basats en l’ús del color. Un altre dels museus que visitarem fou la casa de Leon Trosky,. De fet, la seva primera llar mexicana fou la casa blava de Frida, que li fou cedida, durant dos anys, però després d’una discussió decidí mudar-se a una altra casa, allunyada només un centenar de metres. Hi patí dos atemptats, el primer el decidí a fortificar la casa (va ser atacat a trets). Al segon, perpetrat pel català universal Ramon Mercader, ja no sobrevisqué. La seva vida era austera i molt digna. No tinc gaire simpatia pel personatge de Trosky. No crec que hagués estat massa menys sanguinari que Stalin, si hagués guanyat, ni tampoc penso que hi hagués gaire diferència ideològica real. Colpeix, però la tragèdia del seus darrers anys esperant una mort anunciada i evidentment del tot innecessària. La casa-museu està suportada per l’institut mexicà d’asil polític. Encara a Coyacan, férem una breu visita al museu d’arts populars on es feia una exposició sobre la immigració. La reflexió que obria l’exposició em sembla del tot pertinent: No cruzamos la frontera, fue la frontera la que nos cruzó a nosotros. És difícil fer justícia a la posició mexicana, si oblidem el fet que li fou arrabassat el 51% del seu territori, sense que hi hagués cap mena de justificació històrica o política. Simplement perquè els veïns del nord el volien. A la història contemporània, no hi ha cap espoliació que se li pugui comparar. Ni tant sols les realitzades pels soviètics o els nazis.
He deixat pel final el Museu Nacional d’Antropologia que és no sols el més important de la ciutat, sinó també un dels més importants del món sense cap mena d’exageració. L’analogia potser més clara la podríem establir amb el museu d’art antic de Napols, on hi són totes les restes trobades a Pompeia. Allò que aquest museu suposa pel mon clàssic, és el que aquest museu representa per les cultures natives americanes. A més de la seva imponent col·lecció arqueològica, hi ha unes molts bones sales des d’un punt de vista didàctic d’iniciacio a l’antropologia i una molt bona col·lecció de material d’interès etnogràfic sobre les diferents cultures mexicanes. L’edifici està a l’alçada del contingut. El seu centre hi ha un pati, amb una mena d’estanc rodejat de vegetació autòctona i una espectacular i gegantesca font en forma de paraigües. Als jardins exteriors, hi ha recreacions d’alguns temples importants. La sales de la planta baixa estan dedicades a l’arqueologia i la superior a l’etnografia. Com ja he dit, la riquesa del legat arqueològic és aclaparadora, però en destacarem dues peces del tot singulars. En primer lloc, la pedra del sol; el símbol per excel·lència del Mèxic pre-hispànic. Un altar sacrificial, erròniament s’havia pensat que era un calendari, on es representa la successió de les cinc cosmogonies solars. En segon lloc, la tomba de Pakal; un rei maia del segle VII d.c,, del qual es pogué trobar la seva tomba del tot intacta amb un magnífic tresor composat per més de mil peces de jade, de les que sobresurt la mascara mortuoria, una peça literalment fascinant.