Fan de Catalunya

Quan era petit els meus ídols, sempre sota sospita però els meus ídols, eren Rexa.ch, Gallego, Marcial, Asensi ... els jugadors de l’equip de la meva ciutat. Molt ràpidament em van explicar que aquells jugadors eren més que jugadors perquè pertanyien a una entitat, un club, que era més que un club. El corol·lari, per no fer el joc massa avorrit i desigual, és que els altres clubs potser no eren més que un club, però tenien una significació més enllà del seu caràcter de club esportiu. Això era clar en el cas del Madrid, però també al de l’Espanyol o el Bilbao. Des de llavors la interpretació política de l’univers futbolístic esdevingué habitual. Sense ser del tot escaient, el tribalisme sovint és una millor clau, tampoc ha fet mai massa mal a ningú. Des de fa uns anys però, és un fet que està produint-se un fenomen invers i molt més pervers. En comptes de la politització del futbol, la futbolització de la política, un procés indispensable per treure mínimament l’aigua clara de les relacions entre Catalunya i Espanya des de totes dues bandes. Sovint això es dóna de manera inconscient, però d’altres és ben palès. No em sembla malament que les autoritats prenguin cura de que siguem bon ciutadans, puc entendre, tot i que no m’agradi, que m’exigeixen ser un bon patriota, però em posa en greus problemes l’exigència d’esdevenir un fan de Catalunya. Jo personalment, en tinc prou amb el Barça, per satisfer la part irracional de la meva ànima.

El comiat d'Ibra

Des del temps quan era secretari de la SCF i varem endegar, amb l’èxit previsible, una campanya per tal de mantenir la presència de la filosofia al batxillerat en tinc una consciència ben clara de la precarietat de la valoració pública d’aquesta disciplina (de jove, tenia això sí, una visió molt més tràgica que a hores d’ara d’aquest fet). Des de llavors les coses han anat a pitjor, tot i que no de manera massa ràpida. Ahir però a la televisió vaig veure una estació nova a la davallada, quan per primera vegada la paraula filòsof fou utilitzada directament com un insult. L’autor fou el genial Ibrahimovic, el qual pot ser comparat a Calicles, si més no, per la seva arrogància.

Xina (IV): per acabar

El riu Li, prop de Fuxi
Buda reclinat al temple dels tres Budes de Sanghai
El darrer vestigi del Sanghai dels trenta: la banda de jazz del Peace Hotel. Aquí el moment culminant de la seva actuació amb la canço Frenesi

Nenufars a les munstanyes que envolten Yangtzuo
El riu Li prop de Yangtzuo
La mesquita de Xi'an

La gran pagosa de Xi'an
El temple de Confuci a Bei-jing

El meu record literari més antic de la Xina parla d’un alt dignatari que es jubilà per dedicar-se a construir un laberint i escriure una novel·la, però el laberint no fou trobat mai i la novel·la no semblava tenir ni cap ni peus. Aquestes aspiracions parlaven d’una cultura d’alta volada. Mentre viatjava aquest agost un dels llibres que duia era una historia de la filosofia xinesa, la qual servia també per donar testimoni de la seva vitalitat intel·lectual i del fet que, al capdavall, Husserl estava equivocat. La supervivència de la tradició és problemàtica després de dos segles desoladors i haver viscut l’experiment de desculturació integral més gran mai realitzat, la revolució cultural. Sembla, pel que he sentit dir, que el confucianisme, una mena de neoconfucionisme, està esdevenint novament el pensament hegemònic. No puc dir gaire res més. La devoció pel consum sembla produir-se a la manera aisàtica, és a dir, molt més radicalment que a Europa, però també es pot constatar una vitalitat important als temples, no només turística, i pràctiques de la cultura tradicional, com el tai-chi, als parcs públics.

Xina (III): la gran muralla

Aquí a les fotos la tenim. La principal atracció turística de la Xina, una de les set meravelles del món i l’única construcció humana, segons diuen, visible des de l’espai, tot i que no estic del tot cert que això sigui veritat. És també el símbol més clar del país com a expressió més clara de la seva voluntat d’aïllament de la resta de l’univers; una obra abassegadora per la seva magnitud i, de fet, inútil perquè no va servir per aturar la invasió dels mogols ni la dels manxús. Fou motiu d’inspiració per a Kafka i també pel camarada Mao, el qual afirmà que ningú no és un home sinó l’ha pujada. Diversos trams són fàcilment accessibles des de Beijing i tot i que d’entrada l’aglomeració de turistes sigui esparverant, amb unes mínimes ganes de caminar, en pujada és clar, hom pot arribar a indrets tranquils i relativament buits.

Xina (II): Mao Zedong

Aquests darrers dies he trobat molt poca gent capaç de parlar anglès, cosa que feia la comunicació ben difícil. Tanmateix no sembla arriscat mantenir que el prestigi de Mao-Tse-Tung, el fundador de la República Popular Xinesa segueix sent molt gran. Vaig parlar de Mao a una altra entrada d’aquest dietari, tot comentant la biografia que havia aparegut fa uns cinc anys en llengua anglesa. El tema té per mi una certa importància, perquè he conegut molta gent que es definia com maoista sense tenir-ne ni idea que, en termes absoluts, el gran timoner és possiblement el major assassí massiu de la història. Tot el que vaig sentir responia però a judicis positius i és un fet que el cada cop més important turisme interior té com a lloc obligat de peregrinació, el mausoleu de Tian-na-men on, a l’estil de Lenin, està exposat el cos momificat del líder comunista.

Evidentment una possible explicació, i en algun sentit suficient, és la manca d' informació real del poble xinès, sotmès a un règim d’estricta censura informativa. És plausible, però, pensar que fins i tot si hi hagués un major coneixement de Mao i es desmitifiqués la seva figura, els xinesos seguirien atorgant a Mao un lloc preferent a la seva història. Més enllà dels seus mitjans o d’una ideologia, que no és important pels xinesos, ni ho era per ell mateix, els triomfs de Mao són victòries sobre l’Occident colonial que havia aixafat i humiliat Xina durant més d’un segle (Un Occident del que paradoxalment formava part Japó). Sortint de la nostra península del continent asiàtic, les consideracions que giren entorn del colonialisme són molt més fructíferes per a mirar d’entendre alguna cosa que no pas les ideològiques. Per nosaltres la Xina actual és un lloc contradictori i paradoxal, els xinesos segurament ho veuen d’una altra manera. El comunisme fou un instrument i ara l’economia de mercat és una altra, però tots dos són únicament eines.

Xina (I)

El temple del cel a Beinjing
La primera excavació de Xi'an
L'arquer
El bund de nit
Pudong de nit

Fa ara tres dies que he tornat de la Xina. És difícil dir alguna cosa sense caure en el tòpic o a la generalització més banal. El viatge ha estat curt i la immensitat del país en tots els sentits és aclaparadora. Abstenir-se de fer enunciats molt universals sembla en aquest cas un principi mínim de saviesa o, si més no, de sentit comú. Parlaré doncs així no tant de les perplexitats que són moltes, el destí d’aquest país és ben incert i aquest destí condicionarà el de la resta del planeta, com de les poques certeses que en puc tenir a hores d’ara, dels records dels llocs i les coses que em feren una impressió més viva i duradora. Parlaria fonamentalment de tres coses: en primer lloc, el temple del cel de Beijing. No és l’atracció turística més coneguda de la capital, però és, des del meu punt de vista, el seu edifici més harmoniós; la millor representació de l’ideal estètic xinès, és a dir, de la civilització, junt amb la grega, més preocupada per la idea de bellesa. Era l’únic lloc de la ciutat visitat per l’emperador normalment reclòs a la ciutat prohibida. La finalitat, dos cops a l’any, era pregar per les bones collites, un acte humil que d’alguna manera patentitzava on finalment era el poder real, malgrat la magnificència de la cort imperial.

El segon lloc és a Xian i es tracta dels famosos guerrers, per a ser precís d’un d’ells, l’arquer que fou l’únic que no ha estat reconstruït. Vaig veure l’escamot que va fer cap al Fòrum el 2004 i la impressió que em produïren fou mínima. L’exposició de l’exèrcit sencer al primer pavelló de l’excavació és una altra història. Allò més impressionant, però, és que la part del complex funerari recuperada és encara molt petita i hi ha figures per trobar i refer durant dècades i dècades. La figura de l’arquer em va semblar perfecta. Ella sola hauria de merèixer un lloc destacat a la història de l’art. Imaginar aquesta perfecció reproduïda fins gairebé l’infinit produeix vertigen. Com a les piràmides o al Taj Majal, la contemplació d’allò que amb el cap fred només es pot interpretar com una follia ens recorda el caràcter sovint només aparent de la distinció entre cultura i barbàrie.

Fill d’una gran ciutat tinc una tirada per la contemplació dels paisatges urbans. Enculturat dins d’una noció de l’urbanisme com a espectacle, New York sempre ha estat un dels meus referents ideals. En aquest sentit, la ciutat de Sanghai, constitueix un centre de primer ordre, en concret, el lloc que defineix el cor de la ciutat: les dues vores del riu on s’enfronten d’una banda els edificis del Bund, els edificis construïts a principis del segle passat seus de les companyies financeres, i a l’altra banda, el barri de Pudong, amb els gratacels més nous i espectaculars testimoni del poder de la nova Xina. Cada edifici té el seu interès, però el dos conjunts són magnífics tant a una banda com a l’altra.