Fan de Catalunya

Quan era petit els meus ídols, sempre sota sospita però els meus ídols, eren Rexa.ch, Gallego, Marcial, Asensi ... els jugadors de l’equip de la meva ciutat. Molt ràpidament em van explicar que aquells jugadors eren més que jugadors perquè pertanyien a una entitat, un club, que era més que un club. El corol·lari, per no fer el joc massa avorrit i desigual, és que els altres clubs potser no eren més que un club, però tenien una significació més enllà del seu caràcter de club esportiu. Això era clar en el cas del Madrid, però també al de l’Espanyol o el Bilbao. Des de llavors la interpretació política de l’univers futbolístic esdevingué habitual. Sense ser del tot escaient, el tribalisme sovint és una millor clau, tampoc ha fet mai massa mal a ningú. Des de fa uns anys però, és un fet que està produint-se un fenomen invers i molt més pervers. En comptes de la politització del futbol, la futbolització de la política, un procés indispensable per treure mínimament l’aigua clara de les relacions entre Catalunya i Espanya des de totes dues bandes. Sovint això es dóna de manera inconscient, però d’altres és ben palès. No em sembla malament que les autoritats prenguin cura de que siguem bon ciutadans, puc entendre, tot i que no m’agradi, que m’exigeixen ser un bon patriota, però em posa en greus problemes l’exigència d’esdevenir un fan de Catalunya. Jo personalment, en tinc prou amb el Barça, per satisfer la part irracional de la meva ànima.