Mid Wales

La ciutat d'Abreyswith
Platja gal·lesa
Castell d'Harlech
El parc del pont del diable

El pont del diable (tres ponts en realitat)

L’acabament del trasllat i un improvisat paper de guia de la ciutat de Barcelona, m’han fet impossible prendre cura del dietari. Espero que després del 20 podré reprendre’l perquè m’agradaria fer una mica de balanç de la meva estada com a funcionari de l’exterior i començar la darrera època d’aquest dietari que possiblement es perllongarà fins l’abril vinent, si els meus plans de futur funcionen. De moment acabaré fins llavors amb les imatges de la meva darrera excursió pel Regne Unit. Es tracta de les zones que les guies defineixen com a Mid-Wales, centrada més o menys entorn de la ciutat d’Aberystwyth, un dels llocs d’estiueig molt populars fins l’arribada dels tour operators. La ciutat però es manté prou activa perquè hi resta un bon nombre de fidels i també perquè és un dels focus més actius de la cultura gal•lesa. No és molt conegut, i cal dir-ho, que Gales és un dels països amb millors platges d’Europa, tot i que hom no pot oblidar el neopré si vol visitar-les. Fou a un petit poble de l’interior, on vaig veure la final i el gol d’Iniesta, envoltat d’holandesos que feien les seves vacances caminat pel país. A diferència dels seus jugadors, la seva esportivitat fou absoluta i em felicitaren efusivament en acabar el partit.

Crida de la SCF

Mirant el meu correu electrònic veig que he rebut un mail de la SCF, en el qual se’m convoca a anar a la manifestació del 10 de juliol. És una iniciativa suposo que adient per a una institució que es defineix com a catalana. Potser no ho és tant per a una societat que hauria de dedicar-se a alguna cosa així com el foment de la filosofia a aquest territori. El fet cert és que des d’un punt de vista professional, la sentència del constitucional és ben favorable a la filosofia catalana i en general a tots els que defensin la vigència dels professors especialitzats a la secundària. Després del pronunciament del tribunal es fa impossible la interpretació de la Generalitat, segons la qual el decret que fitxa les especialitats a nivell estatal envaeix les seves competències. Tots els que segueixen de prop l’actualitat educativa saben que una de les fites més cercades pel departament és la reducció del professors de secundària a professors generalistes. Una aspiració, conseqüència d’una concepció de la cultura i l’ensenyament putrefacte i lamentable. Això, però, no és gens nou. Si hagués estat pel Departament d’Ensenyament, fa vint anys que no es faria filosofia a Catalunya. Potser fora bona alguna mena d’explicació de perquè a la terra promesa de la Catalunya independent no hi pot haver lloc per a la filosofia.

La família Joad a Rússia

Victor Herman i Thomas Sgovio són noms que no diuen gaire, fins fa dues setmanes no em deien, de fet, res. No sols no són famosos sinó que en realitat ells van estar més a prop que ningú d’esdevenir un zero a l’esquerra. Tots dos són supervivents del Gulag, cosa en ella mateixa extraordinària perquè no hi va haver gaires, però a més tots dos pertanyen a un dels episodis històrics menys coneguts i amagats del segle: l’emigració dels Estats Units a la Unió soviètica de Stalin al començament dels anys 30. Una història oblidada que ha estat ara narrada per Tim Tzouladis al seu extraordinari llibre The Forsaken.
No fou un moviment extraordinàriament massiu però tampoc anecdòtic. Foren milers de persones les que deixaren l’Amèrica de la depressió per provar sort a la pàtria del proletariat. Alguns d’aquests emigrants ho feren per raons ideològiques, però d’altres estaven atrets per la promesa de sous que triplicaven els americans (tot i aplicant el fantasiós canvi oficial soviètic: un ruble, un dòlar), alguns simplement foren seguint directrius del seu cap d’empresa, Henri Ford, que llavors feia negoci amb els soviètics. D’altres com els protagonistes, simplement vingueren com a fills, seguint el cap de la família. Durant tres o quatre anys els americans tingueren un paper prominent a la vida soviètica. Editaren el seu diari i animaren una lliga de beisbol que des de Moscou s’estengué a altres ciutats russes. Tanmateix, des d’un començament els americans se n’adonaren que la seva llibertat de moviments era ben limitada, sobretot si s’esqueia que algun d’ells volia deixar Rússia, ja que el passaport els hi havia estat retirat (molt d’aquests passaports foren aprofitats per les operacions d’espionatge de la NVKD). Quan s’inicià el terror, aquesta colònia d’estrangers eren una víctima propiciatòria de la paranoia stalinista. Comença llavors una odissea per quasi tots aquests joves americans que acabà a un fossar comú siberià.
El llibre és una crònica dels camps soviètics, més mortífers en termes absoluts que els alemanys però menys recordats, en bona part per la inexistència de testimonis fotogràfics. També fa un repàs de les relacions entre la superpotència capitalista i la que havia de ser després la superpotència socialista. La perspectiva es molt critica envers la diplomàcia americana, que mai feu res per ajudar a aquests compatriotes, tot i saber sense dubte que estava passant. Quatre desgraciats, possiblement “rojos”, no eren prou motiu per enemistar-se amb un aliat que Roosevelt i el seu entorn consideraven lleial. El llibre explica així també la infiltració soviètica al cercle de poder de Washington, la qual serveix per mostrar que la paranoia Macarthista no era purament inventada. Un personatge, alhora tràgic i ridícul, destaca en aquesta part del llibre: el vicepresident Wallace, protagonista d’un dels episodis més patètics de la diplomàcia americana, quan visità una mina i acceptà com a centre de treball exemplar i revolucionari, un camp de treballs forçats i finalment d’extermini. (les instal•lacions de seguretat havien estat desmuntades i els presoners substituïts per agents de la NVKD). Wallace hagués estat el president dels EEUU el 1945 si els caps del partit demòcrata no haguessin manipulat la convenció en favor d’un polític desconegut anomenat Harry S. Truman.

Dimarts 13

Fa un any tenia un por immensa, cerval al moment que finalment va arribar la nit de dimarts passat. Ha estat molt menys del que m’esperava, en part per com han anat les coses aquest darrer curs. Dimarts vaig tornar de Londres, però aquest cop sense bitllet de tornada. L’endemà arribaren les meves coses. 119 caixes que porto tres dies desfent, sense fer gaire res més. Pels àpats vaig a llocs del barri i comprovo que als bars de tota la vida el personal que treballa és quasi sempre xinès. Veig als balcons banderes espanyoles, posades suposo el diumenge, i banderes catalanes, deixades imagino des del dissabte. Ignoro quina deuen estimar-se més els xinesos, una qüestió que potser algun dia serà de gran importància. Dissabte a Gales no vaig tenir cap notícia de la manifestació, segons la premsa, un èxit. Jo no hagués anat pas. Tinc cada cop més clar que abans del programa de la independència o l’estatut i fins i tot el de la corrupció, existeix un problema previ, no solucionat. La precarietat de la nostra cultura democràtica, expressada en els nostres governants en un menyspreu constant i incessant de la llei, sovint de les lleis que ells mateixos han fet. Una tendència que és una explicació pràcticament suficient per ella mateixa del desgavell que entre tots van començar fa set anys i que ara acabarà de mala manera.

Museus alemanys

Postdamer Platz, l'obra mestra de Kirchner
Detall de la Madonna Sistina de Rafael
Mostres amb olors per orientar els gossos

Avui ha estat el meu darrer dia de servei actiu al Cañada, amb la qual cosa es clou un període ben definit de la meva trajectòria professional. Quan vaig començar el dietari, fa una mica més de cinc anys, la meva idea era acabar-ho, si fa no fa, tal dia com avui. Ara sembla que finalment la meva estada tindrà continuació el curs vinent uns mesos, la qual cosa farà que el dietari es perllongui fins la primavera vinent, si no passa res. Avui he tingut un sentiment de gran alleujament quan he deixat les claus i he buidat el meu prestatge. L’experiència personal ja estat bona, però la professional no gaire. En entrades futures voldré fer una mica de balanç, avui però prefereixo parlar d’algunes de les coses que tinc pendents després d’aquest demencial mes de juny. Una de les que vaig parlar no fa gaire era dels museus alemanys.
En concret vaig visitar tres que em feren una impressió considerable, cadascun d’ells a una de les ciutats que vaig visitar. A Berlín el museu fou la Neue Nationalgallery, molt a prop de la postdamerplatz en un edifici obra de Mies Van der Rohe. La col•lecció recull art alemany des del 1900 al 1945 i és potser l’únic museu on les absències són tan importants com les presències. Els fons dels museus foren una de les fonts principals per a la famosa exposició organitzada pel nazisme sobre art degenerat i des de llavors moltes obres varen desaparèixer (algunes passant primer per les parets de la casa de Göring). Una reproducció en Blanc i negre omple el buit deixat per aquestes obres perdudes. Quan hom parla d’Alemanya hom pensa a la musica o la filosofia i acostuma a associar la pintura a llocs més lluminosos. Una mirada a aquest museu, amb la seva col•lecció d’artistes relativament poc representats fora del seu país, demostra però la insensatesa d’aquest judici i el caràcter decisiu del seu treball. Les seves formes, via el cine americà en molts casos, defineixen les propostes iconogràfiques més característiques de la contemporaneïtat.
El segon museu que vull esmentar és la galeria dels mestres antics situada al zwinger de Dresden. Una col•lecció notable perquè a priori és difícil d’imaginar que en una ciutat de dimensions més aviat petites es trobi una col•lecció a l’alçada de les millors del continent. No hi ha cap pintor important que no estigui representat i sovint amb obres que de manera poden ser considerades de segon ordre. L’obra més emblemàtica però és la Madonna Sistina de Rafael Sanzio, especialment pels dos personatges de més amunt que tot i trobar-se a les botigues de souvenirs de tota Italia no són pas italians (ja que ni viuen ni treballen al país de Berlusconi)
El tercer museu del que vull parlar es troba a Leipzig i no té un caràcter artístic sinó històric. És el museu dedicat a la repressió de la Stasi que fou inaugurat poc després de la reunificació i que es troba al mateix edifici on la Stasi tenia el seu quarter general. La policia política de la DDR conjugava la voluntat repressiva del règims totalitaristes amb la maleïda eficiència germànica, cosa que la feu especialment temible. L’exposició és una mica atapeïda però, en general, ho explica molt bé. Prenen cura dels museus associacions d’antics dissidents que prenen cura de la continuïtat de la memòria d’aquesta experiència.

invitació a la lectura

Dies de molt atrafegament. Demà les darreres avaluacions que serviran per cloure el curs i aquest fragment de la meva carrera docent. Mentrestant, he de buidar el pis no de la millor manera, sinó amb massa presa. Aquí tenim estiu i això és una novetat perquè fa tres anys que no hi havia. No tinc temps per pensar als milers de coses que em deixo per fer. Una d'elles ha estat la col·laboració demanada per contribuir al "plan de fomento de la lectura". Tot i que ben pensat, si soc conscient de la idea de com hauria ser, i ho és algunes vegades, una classe normal de la meva assignatura, aquesta petició de col·laboració té un cert regust d'insult, sense oblidar el fet, ¿paradoxal?, que els impulsors d'aquesta mena de plans, són els que han acabant suprimint la literatura de l'ensenyament secundari.