Dimarts 13

Fa un any tenia un por immensa, cerval al moment que finalment va arribar la nit de dimarts passat. Ha estat molt menys del que m’esperava, en part per com han anat les coses aquest darrer curs. Dimarts vaig tornar de Londres, però aquest cop sense bitllet de tornada. L’endemà arribaren les meves coses. 119 caixes que porto tres dies desfent, sense fer gaire res més. Pels àpats vaig a llocs del barri i comprovo que als bars de tota la vida el personal que treballa és quasi sempre xinès. Veig als balcons banderes espanyoles, posades suposo el diumenge, i banderes catalanes, deixades imagino des del dissabte. Ignoro quina deuen estimar-se més els xinesos, una qüestió que potser algun dia serà de gran importància. Dissabte a Gales no vaig tenir cap notícia de la manifestació, segons la premsa, un èxit. Jo no hagués anat pas. Tinc cada cop més clar que abans del programa de la independència o l’estatut i fins i tot el de la corrupció, existeix un problema previ, no solucionat. La precarietat de la nostra cultura democràtica, expressada en els nostres governants en un menyspreu constant i incessant de la llei, sovint de les lleis que ells mateixos han fet. Una tendència que és una explicació pràcticament suficient per ella mateixa del desgavell que entre tots van començar fa set anys i que ara acabarà de mala manera.