Los tres caballeros

Fanatitzat per l'anec Donald

Los tres caballeros fou una producció de Walt Disney de finals de la segona guerra mundial. Era la culminació, ja molt suavitzada, d’una operació política i propagandística que volia extingir la creixent simpatia que certa opinió pública latinoamericana estava mostrant envers l’eix italo-germànic (al qual estava associat també el govern de la “madre patria”). L’amistat de Donald, el lloro Carioca i el gall Panchito són un símbol gens dissimulat de una solidaritat entre els països del nou continent. La cinta combina l’estètica primitiva dels dibuixos Disney, el folklore mexicà, la música brasilera llavors emergent i una certa voluntat d’avantguarda que explica el desig de Disney de col·laborar amb Dalí i que de vegades recorda la psicodelia dels seixanta. No és la meva pel·lícula preferida però si la que tinc més present al cap en aquest moments després d’una contemplació intensiva aquest final d’agost, on calculo haver-la vist tres o quatre vegades. El meu nebot Marc estava del tot entusiasmat i exigia diàriament veure-la, cosa que suposo acredita la vigència del producte. Evidentment el Marc era del tot aliè a les connotacions que fan el film a hores d’ara políticament inacceptable: el seu palès masclisme i el no tan palès però poderós racisme (veient el film no sembla que hagi cap negre a Bahia) Una setmana després, però, encara no m’he tret del cap les cançons.

Retorn

Des del dilluns soc a Londres, però fins aquest matí no he pogut posar-me una estona a teclejar algunes paraules. L’estiu ja està quasi del tot oblidat i el que resta a la meva memòria ho faré constar aquí. La setmana s’ha consumit del tot entre les parets de l’institut i del meu nou, sinistre, despatx. El dietari se’n ressentirà però confio que seguirà viu. El contrast amb Vilanova ha estat esfereïdor. A Catalunya el temps no ha estat gaire bo, però aquí a Londres ha estat miserable. No ha plogut gens però l’absència del sol ha estat absoluta. Avui, hi ha una mica més de llum i si els deterministes climàtics tinguessin raó m’hauria de sentir optimista. L’ambient aquí és un xic apocalíptic, tothom sembla estar molt preocupat per la situació econòmica i Gordon Brown assumeix la seva funció de bec expiatori. El triomf electoral dels conservadors dintre de dos anys està previst tan ineluctablement com qualsevol fet del calendari. Per tot plegat, el carnaval de Noting Hill ha estat una mica més mogut que d’altres anys i s’ha superat un record de detencions. Vaig veure una mica des del tren quan tornava de Heathrow però definitivament no tinc esma per participar gaire en aquestes festes multitudinàries, malgrat la meva simpatia per tot allò que representa aquest festival, proper a les festes de la diversitat de l’antic moll de la fusta, però de fet totalment oposades.