Los tres caballeros

Fanatitzat per l'anec Donald

Los tres caballeros fou una producció de Walt Disney de finals de la segona guerra mundial. Era la culminació, ja molt suavitzada, d’una operació política i propagandística que volia extingir la creixent simpatia que certa opinió pública latinoamericana estava mostrant envers l’eix italo-germànic (al qual estava associat també el govern de la “madre patria”). L’amistat de Donald, el lloro Carioca i el gall Panchito són un símbol gens dissimulat de una solidaritat entre els països del nou continent. La cinta combina l’estètica primitiva dels dibuixos Disney, el folklore mexicà, la música brasilera llavors emergent i una certa voluntat d’avantguarda que explica el desig de Disney de col·laborar amb Dalí i que de vegades recorda la psicodelia dels seixanta. No és la meva pel·lícula preferida però si la que tinc més present al cap en aquest moments després d’una contemplació intensiva aquest final d’agost, on calculo haver-la vist tres o quatre vegades. El meu nebot Marc estava del tot entusiasmat i exigia diàriament veure-la, cosa que suposo acredita la vigència del producte. Evidentment el Marc era del tot aliè a les connotacions que fan el film a hores d’ara políticament inacceptable: el seu palès masclisme i el no tan palès però poderós racisme (veient el film no sembla que hagi cap negre a Bahia) Una setmana després, però, encara no m’he tret del cap les cançons.