The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic