Dos cavalcavan junts

Reveig aquest diumenge Two rode together. Ho faig una mica predisposat en contra perquè la important bibliografia sobre John Ford generada als darrers anys ha parlat més aviat malament de la pel·lícula. El meu record en canvi era el d’un film esplèndid. Després de la projecció segueixo refiant-me més del meu record que no pas del judici de McBride o del mateix Ford. Certament la pel·lícula potser nota el fet de no tenir un guió tan ben construït com per exemple The Searchers, on s’esmerçaren hores i hores en pensar l’evolució dels personatges que només es mostrada indirectament. En comparació amb aquesta pel·lícula els esdeveniments es succeeixen de manera una mica precipitada i hom voldria potser haver vist cavalcar més a Stewart i Widmark , per tal de seguir la seva discussió de com cal viure. Tampoc ajuden les escenes de comèdia amb un Andy Devine massa bufonesc pel meu gust (el seu personatge a Liberty Valance, tot i que també bufonesc resulta molt més subtil i humà). Però segurament allò que més predisposava Ford en contra de la seva pel·lícula fou el seu caràcter de fracàs econòmic. Al capdavall, fins i tot John Ford valia el que havia valgut la seva darrera pel·lícula a la taquilla i Ford s’amargava al constatar que els seus darrers dos westerns, sense John Wayne, eren fracassos importants, cosa que no passava amb els mediocres films fets pel Duke amb altres realitzadors més mediocres. La conclusió era ben clara, però molt amarga per l’orgull de l’autor de The grapes of Wrath que en el fons mai no deixà de veure Wayne com el xicot que escombrava l’estudi. Mirat ara la pel·lícula tenia molts mèrits per a ser un fracàs econòmic. No hi ha gairebé escenes d’acció i violència i la mirada que es fa sobre el poble americà no té cap mena de condescendència. És un film des del meu punt de vista sorprenentment valent en mostrar el racisme congènit de la ciutadania americana. Els civils de la pel·lícula tenen poques virtuts, palesos defectes i finalment acaben mostrant-se com una xusma infecta.
Hom ha assenyalat sovint que la trajectòria de John Ford és un viatge al pessimisme més absolut. En aquesta trajectòria Two rode together és una etapa important, especialment quan comparem amb The Searchers, cosa inevitable perquè el tema de les dues pel·lícules és el mateix, però a la darrera pel·lícula no hi ha lloc en absolut per cap mena d’èpica, encara que sigui ombrívola i dubtosa com la pel·lícula del 57. Els personatges es mouen només per interessos materials o per una disciplina, com en el cas de Widmark, del tot buida de sentit. Dit d’una altra manera, el film guanya interès si es veu com una peça més del conjunt d’una obra cinematogràfica ben coherent. A més, el film, te escenes extraordinàries com la famosa conversa al riu, la gens convencional escena d’amor entre Stewart i Cristal i dos actors potser no tan populars o mítics com Wayne, però d’una qualitat en el seu treball superior, especialment en aquesta pel·lícula ,James Stewart, que desplega tot el seu repertori des de la comèdia a la tragèdia.