Testing the echo

Testing the echo és el nom de l’obra que esta sent representada actualment al Trycicle, el teatre més proper al meu domicili i el més actiu possiblement des d’un punt de vista polític de la ciutat de Londres. L’obra ha estat escrita per David Edgar i representada per una companyia de vuit actors, out of joint, cadascun dels quals interpreta diferents papers. Dividida en seixanta-vuit escenes, l’esquema general consisteix en el seguiment d’un dels cursos d’ESOL destinat a impartir als vinguts de països llunyans unes nocions d’anglès i els coneixements necessaris per aprovar el test que et capacita per ser ciutadà britànic, aquesta idea “inventada” per certs polítics de l’estat espanyol i considerada per alguns com quasi indispensable. Les escenes són pinzellades ràpides sobre el desenvolupament del curs, escenes de les classes on es mostra la freqüent dificultat de convivència entre ètnies de vegades enfrontades i l’actitud benintencionada però condescendent del professorat, i quadres de la vida dels alumnes, generalment enfrontat a problemes i situacions que tenen poc a veure amb les qüestions tractades al test. En termes polítics em sembla que el problema plantejat per aquest cursos és clar i familiar per tots els que han llegit una mica Locke. Una societat que presenta com un dels seus valors fonamentals la tolerància està implícitament partint del fet de la seva superioritat, esdevenir ciutadà britànic és des d’aquest punt de vista una ascensió moral, aquesta consideració, òbviament, no pot ser fàcilment compartida per molts dels nouvinguts, rarament motivats en els seus desplaçaments per la superioritat de la cultura britànica. Igualment discutibles són els continguts de l’examen. Alguns, quina és la distància de la illa de nord a sud, difícilment van més enllà de la curiositat enciclopèdica. D’altres, els històrics, tot i tenir una intenció ben clara no van més enllà. El problema de la història és molt clar. Si es fa seriosament requereix molt temps i no és gens clar que sigui rendible políticament, si es treballa sobre allò del que parlen els interessats a la noció de “britishness” llavors esdevé propaganda d’un sistema mitològic que només pot convèncer als que d’entrada estan convençuts. La lògica de l’assimilació i la digestió no funciona en termes de política cultural. És banal i equivocat pensar que serem allò que érem. En tot cas l’obra és prou oberta com per què cadascú faci la seva pròpia reflexió i compleix amb escreix el seu propòsit de mantenir obert un debat necessari.