Un altre Sant Jordi

Passo el meu darrer Sant Jordi com a funcionari de l’exterior en aquesta ciutat. Els meus pares m’expliquen que fa bó i això em produeix un cert sentiment d’enyor. Pels mitjans electrònics en tinc notícies de la gernació de la rambla i de quins són els llibres més venuts. Això no em produeix cap enyor. A Londres, menys banderes als pubs que d’altres anys, segons em sembla, i moltíssim cartells del partit conservador representant Brown suposadament dient coses com “he batut tots els records d’atur juvenil. Deixa’m tornar-ho a fer”. La fotografia emprada el reflecteix en una actitud certament fatxenda i suposo que això la fa una publicitat efectiva, tot i que certament molt agressiva pel gust català. L’elecció és més renyida del que semblava, però el sistema britànic fa molt difícil la predicció, ja que l’orientació del parlament la decidiren els votants d’unes circumscripcions molt determinades. Mentre que l’opinió dretana ho té certament molt clar, l’opinió d’esquerres sembla inclinada a un govern de coalició entre laboristes i liberals, que fora una opció possible. De fet, als laboristes, si se’n van, cap dels seus votants els enyorarà molt. És una conseqüència, em sembla, d’acabar tenint com a argument principal perquè et votin, que no surtin uns altres. A la nit sopo a Brick Lane, cuina bangladeshi. El lloc triat té alguns plats diferents als curris habituals, propis de la seva part del món, i prou sentit de l’humor com per tenir una secció de cuina britànica on el plat fonamental és el Chicken Tika Massala