Vincere

Ida Dalser, segons ens informen les enciclopèdies, fou el nom de l'amant, mecenes i segurament primera esposa legal d'un agitador socialista anomenat Benito Mussolini. La seva història, i la del seu fill tingut amb el futur dictador feixista també anomenat Benito Albino, és explicada al film de Marco Bellochio, Vincere, un dels més interessants que he vist als darrers temps. No és pas una història agradable. Després del seu matrimoni amb una altra dóna Rachel, que havia conegut quatre anys abans i de la que tenia una filla Edda, Mussolini, esdevingut una figura ascendent de la política italiana, s'esforça en amagar aquesta relació i quan fou nomenat primer ministre, gaudí de tots els mitjans que dóna el poder per a fer-ho. Com a conseqüència, tots els esforços de Ida pel reconeixement dels seus drets i el del seu fill foren debades. Morí a un manicomi, després de molts anys de reclusió i aquest fou també el destí del seu fill quan tenia només vint i sis anys d'edat, després d'haver estat separat per força de la seva mare i criat a un orfenat.

Es tracta sense dubte d'una bona història, però el tractament de Marco Bellochio l'ha fet encara més interessant. No té una forma narrativa gaire convencional, sinó que juga amb les formes de la línia artística imperant a la Itàlia del moment, el futurisme, molt connectat a més amb el feixisme. Molt interessant també és l'ús que Bellochio fa d'altres pel·lícules. Els personatges van sovint al cine i allò que veuen serveix per explicar llur història, tant la gran història, els documentals que ens parlen del desenvolupament de la guerra o els fragments d'Octubre, com la dimensió més íntima i personal de la història: el Mussolini ferit de guerra veient una escenificació de la passió, o la Ida tancada al manicomi de Venècia, plorant emocionada identificant-se amb els esforços i les desventures de Charlie Chaplin a The Kid.

Altres elements s'afegeixen a l'esplèndid treball de Bellocchio: una banda sonora molt intensa i adequada a la narració de Carlo Crivelli i un treball de primer ordre dels dos protagonistes. Giovanna Mezzogiorno fa un treball eficaç incarnat Ida i Filippo Timi fa una interpretació espectacular en el seu doble paper: primer com el dictador italià i després com el seu fill, popular en el seu cercle per la seva facilitat per imitar el duce.

Vincere és un film torbador perquè explica una història ben inquietant, com un poble que per molts motius és potser el més admirable d'Europa, es va deixar seduir per un megalomaniac, narcisista (caràcters perfectament reflectits a la interpretació de Timi). El procés seguit per la protagonista, que coneix Mussolini en una de les actuacions més característiques del personatge, quan va desafiar Déu per que el fulminés en cinc minuts si volia provar la seva existència, és ben semblant al patit pel poble italià.

És un motiu de joia que dos dels films més interessants del darrer temps provinguin d'una cinematografia tan rica històricament com la italiana. Malauradament no totes les notícies provinents d'aquest país són tan positives. Un film com Io sonno l'amore, ha tingut una distribució ben minsa a la ciutat de Roma, cosa relacionada amb el fet que l'infame primer ministre italià té el control dels canals de distribució cinematogràfica del país. Això és un mal averany per un film com aquest; al capdavall les semblances entre els dos personatges no són precisament petites.