The bad and the beatiful

The Bad and the Beatiful fou estrenat a Espanya amb el títol de Cautivos del mal. Fa pocs dies vaig veure-la al BFI. Recordada especialment per ser un dels títols que tractaren el tema del cine dins del cine, constitueix a hores d’ara una de les cimeres de la carrera de Vicente Minelli, una de les carreres del Hollywood clàssic que millor ha aguantat el pas del temps. The bad and the beatiful és una pel•lícula joiosa de veure i també, em sembla, construïda des d’una especial saviesa. El repartiment és magnífic. Tot i sortir molt poc, destaca la presència de Gloria Grahame en el paper que significà el seu únic premi de l’Academia, però sobretot el centre és Kirk Douglas, un bon actor, que en les seves tres col•laboracions amb Minelli demostrà ser magnífic. L’autor de Lust for life fou qui millor negocià la tendència de l’actor d’origen ucrainià a l’histrionisme. La presentació del seu personatge, Jonathan Shields, a l’aparentment multitudinari enterrament del seu pare, el final de l’escena revela que només hi ha els figurants que ha contractat, és una de les mai millors trobades per definir un personatge. No és però l’única escena inoblidable del film. Cal recordar, per exemple, el passeig de Shield amb Lana Turner als seus braços, un passeig amb un final inesperat (la mateixa escena seria utilitzada després a Two weeks in another town) o, en un altre registre, la recreació de la gestació de la mítica Cat woman en un parell d’escenes a la primera part de la pel•lícula.
Amb tota justícia Minelli és dels cineastes que pot considerat un autor i si coincideix en un tema la part més bona de la seva filmografia aquest és en el tractament de la interrelació entre pràctica artística i vida. No és un altre el tema d’aquesta pel•lícula, la qual però fa un canvi molt americà en relació a la concepció europea del cinema. El creador per excel•lència, aquí és el productor, molt més que l’actriu, l’escriptor o el director (de tots els personatges, el que té una vida personal menys conflictiva i potser per això el menys artista). Estem llavors en el terreny oposat a Fellini 81/2. La saviesa a la que em referia abans és la manera com la pel•licula reflecteix la manipulació del desig. Allò que converteix a Jonathan en un mestre o, per ser més exactes, a la figura del mediador per excel•lència. L’home que construeix el seu poder ensenyant els altres allò que volen desitjar i esdevenint així capaç de disimular els seus desitjos.