There was a crooked man

La dècada del seixanta va ser un període de desorientació professional per Mankiewicz. Rodà només dues pel·lícules amb molt poc èxit, tant de crítica com de públic. De fet després de The Honey Pot ja mai més voler o va tenir l’oportunitat de rodar un dels seus guions originals. There was a crooked man era un guió de dues figures del Hollywood dels seixanta, David Newman i Robert Benton famosos llavors per haver fet el guió d’una de les pel·lícules més decisives, potser la més decisiva, en la configuració del nou Hollywood: Bonnie and Clyde. El film fou presentat amb una certa condescendència al NFT. Formalment no és ni de lluny una bona pel·lícula. Potser per inseguredat Mankiewicz deixa de ser el cineasta elegant de Mrs. Muir per passar a una utilització excessiva del zoom, un dels trets d’estil més desagradables del moment. Tanmateix és una pel·lícula que m’agrada molt. És un dels últims grans treballs de dos actors emblemàtics del vell Hollywood: Henry Fonda i Kirk Douglas i té un bon grup de secundaris entre els que excel·leixen Warren Oates i Hume Cronyn. És malgrat partir d’un guió aliè i de les concessions a l’època, una pel·lícula coherent amb l’obra de Mankiewicz i amb la seva visió de la vida com a representació. Com Lawrence Olivier a Sleuth o Rex Harrison a The Honey pot, el personatge és una mena de director d’escena amb fantasies de demiürg que acaba fracassant perquè la vida sovint no es deixa empresonar als nostres càlculs. L’element que més va copsar la meva atenció i més nou per a mi fou la clara intencionalitat política del film; el seu caràcter d’atac a la tradició liberal de la que Mankiewicz havia format part. Fent una lectura política del film en la línia de J. Hoberman és clar que el blanc de la ironia de Mankiewicz és la tradició reformista liberal defensora d’idees com la rehabilitació penal i en aquest sentit la tria d’Henry Fonda com el cap de la presó compromès amb una concepció reformista no és gens innocent. Des d’algun punt de vista Mankiewicz estava ja marcant les línies fonamentals del que seria el cine dels setanta. El seu escepticisme esdevé aquí fundador del nihilisme d’un Coppola o d’un Scorsese.