Barcelona and Modernity

Mentre estic a New York coincideixo amb l’exposició al Metropolitan sobre Barcelona i la Modernitat. La puc veure a més en condicions especials, un dia feiner fora de la temporada turística i acabat d’obrir el museu, és a dir, que jo i la Cristina es trobem sols a moltes sales. Ja de tornada a Londres, veig per alguns blocs que hi ha hagut una certa polèmica entorn de l’exposició acusada simultàniament de propagandisme nacionalista i d’anticatalanisme. Pels primers, com l’insigne diplomàtic Inocencio Arias, l’exposició difon el missatge d’una Catalunya diferent de la resta d’Espanya i certament la procedència dels artistes emfatitzà l’origen català des d’un punt de vista nacional. Així Picasso és presentat no com a andalús (una dada que he trobat a algunes informacions i és errònia) sinó com a espanyol, Torres Garcia com a uruguaià i Miró i Dalí (per posar alguns exemples) com catalans. La crítica dels segons rau en el títol i el plantejament centrat a la ciutat de Barcelona i no al país, Catalunya. No penso pas que l’exposició amagui el fet del nacionalisme català com un dels element fonamentals de l’espectre ideològic on tingueren lloc el desenvolupament artístic que l’exposició tracta de reflectir, tot i que també queda clar que no fou l’únic. En tot cas la pràctica habitual a la disciplina tendeix a centrar-se més a ciutats, llocs concrets i reals, que no pas a països, entitats més o menys abstractes. Des de que hi soc aquí he vist un bon grapat d’exposicions centrades a Paris i això no vol dir pas menystenir la realitat nacional francesa.
En tot cas, allò innegable és que l’exposició és extraordinària Abastà una dotzena d’àmbits que descriuen el període comprés entre el quatre gats i l’eclosió del modernisme i la guerra civil i l’ocupació per Catalunya dels altres nacionalistes el 1939, tot fent un repàs de la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme d’aquest període històric. Les obres aplegades són de molts diverses fonts, fins al punt que allò vingut des de Catalunya no és ni molt menys majoritari i mai allò que resulta més espectacular o cridaner. Molt bona part de l’exposició prové de museus i centres culturals de ciutat americanes com Cleveland, llocs amb institucions culturals de primer ordre, però que acostumen a estar fora de les rutes turístico-culturals habituals. Així per exemple hom pot veure el retrat d’Erik Satie que Ramon Casas pintà a finals del segle XIX i que normalment és a Illinois. La presència fonamental és la de Picasso, la catalanitat del qual és mostrada no a partir de les anècdotes sobre la seva aficció a parlar en català, sinó per la rigurosa coherència entre la seva evolució personal i la de l’art català: ell és l’únic artista que es troba representat a tots els períodes: modernisme, noucentisme i avantguarda. Personalment allò que més em va sobtar fou la contemplació de la Masia de Miró, normalment a la National Gallery de Washington, un treball de primer ordre tant per la seva execució com per les seves ressonàncies cosmològiques, molt allunyat de l’estereotip del que potser el pintor abusà als seus darrers temps.