Coriolanus

El globe està representant aquest estiu un cicle amb algunes de les obres romanes de Shakespeare. Ahir vaig poder veure el muntatge fet sobre Coriolà. Ja vaig explicar l’any passat l’any passat que veure teatre en aquest recinte és un espectacle especial i per això no cal que m’estengui en aquest punt. Recordat això, però, cal dir que la satisfacció produïda per l’espectacle fou més petita que les dues vegades anteriors Ni el muntatge té res d’especialment brillant, ni la interpretació és en general excel·lent com altres vegades ha estat el cas. Una impressió que potser hauré de confirmar en el futur, és que l’ambient del Globe és molt més favorable a les comèdies i obres més lleugeres, com la tempestat o Pericles, que no al Shakespeare més tenebròs. La meva lectura de Coriolà, coincident amb la de l’Albert Aparici, és molt fosca, la d’una tragèdia en el sentit més estricte del terme. No cal descartar la hipòtesis, però, que des de l’òptica del públic del Globe que anava al teatre després de veure baralles entre ossos i abans d’anar de putes, potser tampoc es tractava ben bé sotmetre’s a la cura purgativa, que segons Aristòtil és l’efecte de la tragèdia. Suposo que la màgia del teatre és aquesta. Amb un text que literalment no s’aguanta, com el Pericles, pots fer un espectacle de primer ordre, mentre que amb un text de primer ordre com Coriolà, tens un espectacle més discret.
El fet cert però és que Coriolà és una de les millors obres de Shakespeare. Possiblement superior a Juli Cesar a la seva estructura dramàtica global (el discurs de Marc Antoni és genial, però després encara resten dos actes en els quals no passa gaire d’interès). Allò que la fa més interessant és precisament el seu caràcter elusiu. Com a Juli Cesar, l’obra certament no transpira simpatia ni pel poble ni per la democràcia. El poble és inconstant, fàcil de manipular i una fàcil víctima del les temptacions mimètiques. L’heroi, Coriolà, no és tampoc gaire millor; un home unidimensional adreçat només a la guerra, però incapaç de moure’s amb coherència fora del camp de batalla. Un ser anacrònic, posseïdor d’una mena de virtut que ja està caducada i fora de servei. Coneixedor de les arts de guerra, però ignorant del funcionament dels cors humans, per la qual cosa és una víctima de les mateixes forces que ell inconscientment desplega. Hom pot tenir la temptació en els nostres tems escèptics de tenir una certa simpatia envers el refús de Coriolà a fer política, però tampoc cal ser un expert en la saviesa clàssica, per saber que aquest refús és un senyal de fracàs. El seu refús de la retòrica, pot ser valorat positivament pels lectors superficials de Plató, però el condueix inexorablement al desastre. Totes les preguntes polítiques bàsiques es plantegen a Coriolà: Què és la ciutat? Qui és la ciutat? Com es conjunten els interessos de l’individu i els de la col·lectivitat? Hi ha individu sense comunitat? Les respostes són molt menys òbvies, potser la que ja sabien els grecs i la gent tendeix a oblidar: les respostes fàcils al problemes complexos són essencialment perilloses.