Injustícia com a dilema

Quan a tercer de carrera feia l’assignatura d’ètica i llavors m’explicaren com a dilema moral la qüestió debatuda per Sòcrates o per Pol, la de si és pitjor fer una injustícia que patirla no em va semblar un debat especialment interessant. En molts sentits era una pregunta massa fàcil, però em sembla que anava errat i a la meva consideració em vaig deixar encomanar per la rusticitat de Pol. Pol posa com a exemple, el Tirà Arquelao i és obvi que Arquelao no pot ser un altra cosa que un desgraciat. Però l’exemple és equívoc perquè la injustícia comesa aquí és massa evident. El problema, parafrasejant la replica de Descartes a Gassendi, és que allò normal és que la injustícia no es presenti com a tal o tingui manera de no presentar-se com a tal (penso ara al físic protagonista de Vida i destí que en un moment de la novel·la considera que els camperols ucraïnesos s’ho van buscar). La posició de Pol en ella mateixa pot ser pueril, però no és casualitat que hagi estat precedida de la conversa entre Sòcrates i Gòrgias perquè si efectivament alguna capacitat té la retòrica és la poder dissenyar aquesta mena de disfresses. La intenció de Plató resulta aquí molt coincident amb la que ofereix Girard al seu llibre sobre la ruta antiga dels homes perversos on la superació de la discòrdia només és possible acceptant rebre violència abans que cometre-la, sempre hi ha manera de pensar-nos justos com sempre hi ha manera de trobar una víctima propiciatòria, un boc expiatori.