The red shoes

El film central del programa del BFI aquest mes és un dels clàssics més citats però menys projectats darrerament del cine britànic. The red shoes de Powell i Pressbuger. Scorsese ha estat un dels defensors més decidits d’aquest film, que molts veuen com un esborrany del seu fantàstic Ragging Bull. Els dos films tracten de mons ben oposats, la boxa el més modern, el ballet clàssic el britànic, però és obvi una temàtica comuna: els protagonistes són individus que seguint la seva vocació han estat incapaços d’aprendre a viure, d’estimar la vida en ella mateixa en lloc de considerar-la com a un mitjà. El film ha estat objecte d’una restauració molt acurada que permet gaudir al màxim de la seva virtut principal: un ús del technicolor del tot sorprenent al seu moment, on la noció d’art encara estava associada al blanc i negre i el color era un element més aviat ornamental. Això no és gens vàlid per la fotografia de Cardiff d’una inspiració clarament avantguardista. L’escena del ball que dóna títol a la pel•lícula, justifica per ella mateixa la visió de la pel•lícula. No és de cap manera ballet filmat sinó una peça concebuda en termes cinematogràfics, clara precursora de l’escena de ballet més famosa de la història del cine: el final de An American in Paris, probablement més coneguda però no per això superior.