12/03/2009

Endgame

Al Duchess divendres assisteixo a la representació d’Endgame, l’obra de Samuel Becket, fin de partie a la versió original. L’obra és del tot desoladora i mostra clara del pessimisme que envaí la intel•lectualitat europea després de la fi de la segona guerra. Els protagonistes son sers amputats, mutilats, totalment alienats els uns dels altres, habitants d’un món on tot significat ha estat perdut. No vaig entrar amb molt entusiasme al teatre perquè després del llibre de fa tres anys, tinc la sensació que he acabat amb el nihilisme, en part perquè me n’he pogut deslliurar, i d’altra banda perquè el meu moment personal no passa per consideracions nihilistes. Les acotacions de Becket són summament precises per la qual cosa una visualització prèvia de l’obra és fàcil. El marge deixat és poc, però fou aprofitat amb brillantor. En primer lloc per una escenografia senzilla però potent, creadora en ella mateixa de l’angoixa que constitueix el tret més distintiu del text. En segon lloc per la possibilitat de veure dos dels actors més brillants de l’escena londinenca: Mark Rylance, fa el paper de Hamm. La crítica s’ha mostrat entusiasmada i segurament ens trobem en un cas en el qual parlar de geni no és hiperbòlic. Clov, el seu criat és interpretat per Simon McCluskey, director de l’obra i de Complicite, el seu treball és igualment extraordinari i serveix per recordar que una de les influències de Becket fou la comèdia americana muda i que no és un fet casual que a la seva única aportació directa a l’art cinematogràfic, l’actor que utilitzés fou el llavors ancià Buster Keaton.

Etiquetes de comentaris: ,

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

Per a mi, Endgame és la millor obra teatral del segle XX

Albert A

6:50 p. m.  
Blogger Jordi said...

No em veig amb autoritat ni per donar-te ni per treure't la raó. És un text sense subte perfecte a la conciliació entre allò que vol dir i com ho diu

8:20 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home