Montilla a la LSE

Ahir el president Montilla va pronunciar una conferència a la LSE amb el títol L’esperit de Catalunya avui. Vaig ser-hi i he de confessar que el president em va causar una impressió millor de l’esperada. No l’havia vist mai en directe, ni tampoc per televisió i les informacions que em venien de Catalunya sempre han estat clarament desfavorables, però avui ha estat considerablement més intel•ligent i més polític que els altres dos membres del seu govern que havien estat al mateix fòrum, cosa que m’ha ajudat a entendre una mica les poques perspectives del grup de Sant Gervasi enfront dels anomenats “capitanes”.
Montilla ha estat introduït de manera gairebé entusiasta per l’ambaixador espanyol que, per cert, ha fet una errada de primer ordre quan ha dit que Montilla és el primer president de la Generalitat que ha accedit al càrrec després d’haver estat ministre a Madrid, oblidant que Companys fou ministre de Marina el 1933. Montilla ha parlat en català (una traducció del text del discurs en anglès ha estat lliurada al públic) i ha fet el discurs que cal fer a Londres justificant l’autogovern com a un exercici d’obertura i no de tancament. Dic que és el discurs que cal fer, perquè ara per ara la causa catalana no és popular ni al Regne Unit, ni a cap altre lloc d’Europa. Montilla ha centrat el discurs en tres apartats: la crisis econòmica, la gestió de la identitat a societats plural i la gestió dels nivells d’interdependència del govern. Seguint aquest fil ha parlat de l’aposta per l’economia del coneixement, ha negat del tot l’existència d’un conflicte lingüístic, ha celebrat la llei de barris com a una iniciativa clau i ha parlar de la necessitat de projectar-nos sobre l’àmbit mediterrani. Ha refusat la definició de Catalunya com a nació sense estat, tot afirmant que els catalans tenim un estat l’espanyol, del qual ell és, segons l’estatut, el màxim representant a Catalunya. Un punt que, em sembla cal recordar, ja que encara que aquest no sigui l’ideal, és una eina necessària per lluitar contra allò que Pla qualificava com la tendència del catalans a viure en un absolut desordre. Com a indicació per l’esdevenidor ha assenyalat que, tot i ser evident la necessitat de més reconeixement per part de l’estat espanyol, en tenim prou eines per decidir sobre el nostre futur.
A les preguntes hi ha hagut de tot. Ha estat segur quan hom li ha preguntat per la posició del seu partit enfront del referèndum d’Arenys, el qual ha qualificat com del tot irrellevant des del punt de vista legal i polític. Enèrgic en la seva defensa d’una discriminació positiva de la llengua catalana, moment en el que ha assolit els aplaudiments del públic i desencertat a la pregunta d’una noia catalana, emigrada a Londres per fugir de la precarietat laboral i el mileurisme. Montilla ha vinculat els salaris baixos i la precarietat a la poca formació, cosa que té un punt fins i tot d’insult a les noves generacions, però, és clar, que pel que fa a aquesta qüestió, cap polític es pot permetre dir res que no sigui una falsedat.
Això era ahir però i avui han acabat les classes d’aquest mig semestre, després del millor octubre que he viscut mai, climatològicament parlant, a aquest país. Demà volo cap a Amman i em sembla que vaig prou carregat com perquè ni el notebook em càpiga a la borsa. Possiblement no em caldrà ni a Petra, ni al Wadi-Rum, per la qual cosa reprendré el dietari el proper 1 de novembre.