Al Martino i The Godfather

Ahir al vespre mentre anava en metro cap al south bank em vaig assabentar per l’Evening Standard de la mort del crooner americà Al Martino. Precisament anava a veure la pel•lícula on fa la seva aparició cinematogràfica més destacada, de fet ignoro si hi ha d’altres: el paper de Johny Fontana a The Godfather, el centre d`una petita trama dins del film de Coppola, que reflecteix, sense dissimular gaire, el que podria haver estat l’episodi de rellançament de la carrera cinematogràfica de Frank Sinatra (al qual no li agradà gaire el film, tot i que anys després s’oferiria per sortir a la tercera part en el paper que finalment feu Elli Wallach). A hores d’ara sembla que es pot dir poc de nou d’aquesta pel•lícula que, ja més d’una generació, hem vist fins a l’extenuació. De fet, gent poc inclinada al cine d’aquella època, com alguns dels meus alumnes, han vist les tres parts i participen de la mitologia feta entorn de les lapidaries sentències, com el famós oferiment que no es pot refusar. Afegir en tot cas que, a més de les excel•lències que les versions en DVD conserven perfectament: la banda sonora de Rota o l’excel•lent repartiment, la còpia restaurada, exhibida aquest mes pel NFT, ens permet recordar que un altre dels genis que contribuïren a fer-la fou el director de fotografia Gordon Willis. A la còpia restaurada la lluminositat de les escenes exteriors apareix ressaltada amb una intensitat que no recordava, fent així més viu el joc entre lluminositat i foscor que constituí un dels principals recursos expressius de F. F. Coppola. Ja he dit a aquest blog que, a hores d’ara, sembla difícil mantenir la pretensió de genialitat del seu realitzador, però possiblement en un art com el cinema és més important tenir la capacitat de contractar col•laboradors genials que no pas de ser un mateix un geni.