Sonning

Dissabte faig un esforç i surto de Londres. No deixava la ciutat en un festiu des de primers d’octubre,però, tot i que tímidament encara, sembla que l’hivern ha ja passat avall i els homes de temps comenten amb joia que ja estem a les dues xifres del termòmetre. Fem amb uns companys de l’institut un viatge d 40 Km. a l’espai que sembla dur-nos molt lluny en el temps. El nostre destí és Sonning un poble que passa per ser del més agraciats a la vora del Thames. El lloc és certament bonic però no recorda gaire un poble. No només no recorda als llocs plens d’olors fortes i moviments animals que recordo de la meva infantesa, quan fèiem algun viatge al llocs dels antecessors, sinó ni tan sols la versió més urbanitzada i civilitzada del camp francès. A Sonning es veu clar que els seus habitants tenen poca relació amb els negocis propis de la ruralia. Al poble hi ha un teatre-restaurant on fan una obra que sembla una celebració de la figura de Doris Day, una temàtica del tot adient al seu entorn. Des de Sonning el camí vora del riu s’allarga tres milles fins a Shiplake. El riu es calmat, fa molt meandres i està ple de diverses menes d’ànecs. Fa sol i el camí és com una benedicció. A Shiplake al final del camí trobem un college privat dels tradicionals anglesos, l’església on es va casar Tenysson i un pub on la cambrera polonesa parla un perfecte castellà. A la tornada la llum del capvespre fa encara el paisatge més subtil i matisat. Tornar a un lloc d’aquesta mena és tornar a sentir una poderosa sensació d’irrealitat que suposo és el que més m’agrada d’aquest país.