Els ossos de Descartes

Aquest llibre de Russell Shorto (Descartes' bones, títol original) es podria definir com una biografia de Rene Descartes, però allò que el fa original és que es tracta d’una biografia post-mortem. Certament les vides dels filòsofs no acostumen a ser trepidants. Fins a un cert punt la de Descartes fou una excepció, però la història de les seves restes ha estat no menys intensa que la seva vida real i certament molt més agitada del normal.
Shorto explica al llibre els diferents avatars d’unes restes a les quals no els hi va estar donada la possibilitat de descansar en pau. Resumint, de memòria, Descartes fou enterrat primer de forma discreta i gairebé clandestina a Estocolm, en contra del desig de la reina Cristina la qual, però, obeí la recomanació de no enterrar un catòlic amb les glòries nacional sueques. Vint i cinc anys després fou traslladat a Paris, en concret a l’església de Saint-Geneviève on romangué fins al temps de la revolució. Llavors fou en teoria traslladat a un museu de celebritats i curiositats obert per Lenoir. Es va votar el trasllat de les restes al Panteó, però la caiguda en desgràcia de Condorcet, que fou qui plantejà la moció, aturà el desplaçament. Després de la restauració borbònica, les restes foren novament traslladades a l’església de Saint- Germain- de pres. Allò però que es trobà quan es feu l’exhumació no coincidia gaire amb el que teòricament hauria d’haver estat trobat segons el relat de la primera exhumació. Tot fa pensar així, que el relat del rescat de les restes fet per Lenoir era fals i que els ossos de Descartes es van perdre quan les turbes revolucionàries van saquejar l’església de Saint Geneviève. Afortunadament, en aquell moment aparegueren les restes del crani que havien estat rodolant per diversos mans a Suècia durant el segle XVIII. Aquest crani és el que avui és exhibit al museu d’antropologia de Paris, on primer fou el centre d’una discussió sobre la seva autenticitat, i després un peça capital al debat obert a la França de la segona meitat del XIX sobre les virtuts científiques de la frenologia. En general, el crani de Descartes era decebedor des del punt de vista frenològic perquè era massa petit. (de fet, Descartes era un home més aviat menut). En tot cas, l’autor subratlla que hi hi una certa justícia poètica al fet que sigui precisament el crani, l’únic que ha perdurat de l’inventor de la noció moderna de ment.
Totes aquestes vicissituds tenen un valor per l’autor que va més enllà de la simple anècdota. El subtítol del llibre és clar a aquest respecte a skeletal history of the conflict between faith and reason. Totes les anades i vingudes de les restes de Descartes es van produir com a conseqüència directe del conflicte entre fe i raó que caracteritza l’època moderna, i en cap cas la medieval malgrat el que diguin els llibres de text rancis. La importància de Descartes ve donada precisament per l’ambivalència de la seva figura: pare de la ciència i la cultura moderna, precursor de tot pensament crític i el mateix temps fidel seguidor de l’església catòlica i fundador d’un sistema dualista que al capdavall ha estat un dels fonaments més plausibles per mantenir la vigència de la noció d’esperit. Shorto mira aquest conflicte des de la nostra contemporaneïtat quan la lluita no sols no ha acabat, sinó que d’alguna manera es fàcil de imaginar que por aguditzar-se en un futur. El peregrinatge de les restes de Descartes s’utilitzà llavors com un pretext mitjançant el qual reconstruir la tensió inherent al desenvolupament de la modernitat europea. Com passa sovint els conflictes aferrissats, l’enlluernament mimètic hi juga un paper molt important. De fet, aquesta atenció a les despulles de Descartes és impensable sense considerar la importància que, especialment pels catòlics, tenen les relíquies. Aquesta és l’arrel de l’atenció a Descartes i per això resulta especialment interessants les pàgines on l’autor mostra les analogies entre els cristians de la primera fornada i els deixebles primers del cartesianisme. Sense solució de continuïtat la mateix figura representà un segle després l’aparició del secularisme i més endavant el símbol de la ciència moderna. Que se’n pot treure de tot plegat? Per l’autor, la convicció que no hi ha línies nítides, ben delimitades i precises entre fe i raó, sinó que tot plegat es força més complex d’allò que els fundamentalismes i radicalismes pensen