Sobre els caràcters nacionals segons Hume

Un dels temes tractats per Hume als seus assaigs és el del caràcter nacional. L’assaig així intitulat examina l’afirmació que cada nació té un peculiar conjunt de trets característics que defineix la personalitat dels seus habitants. El tema semblava adient per a una disquisició fundada a les anècdotes pròpies d’una aproximació moralista però, en contra de les expectatives, és un dels assaigs de Hume més fonamentat a una perspectiva filosòfica. Allò que finalment acaba fent Hume es analitzar la relació entre naturalesa i cultura. El resultat final és prou concloent: l’atribució dels caràcters nacionals té un caràcter de prejudici arrelat a la incomprensió del caràcter estrictament cultural de l’ésser humà. Des del seu punt de vista només és podria justificar l’existència del caràcter nacional des d’una perspectiva naturalista (en el seu temps hom podria trobar aquesta posició a Montesquieu) i el seu examen no mostra que en cap cas aquesta perspectiva sigui plausible. El caràcter nacional és llavors un efecte de la història i del règim polític, per tant continua i absolutament mal·leable, essent els anglesos l’exemple per excel·lència. De vegades, és fàcil imaginar que Hume està polemitzant amb la generació posterior alemanya que inventarà el concepte de nació. En tot cas és fàcil esbrinar la clara projecció de la intimitat d’un home que no acabava de trobar el seu lloc a la comunitat que llavors s’estava construint i que fou molt més valorat en el país veí, a Paris, que no pas a Londres