Josep Benet

He llegit aquest estiu el primer volum de les memòries de Josep Benet que abasten fins l’entrada dels nacionals a Barcelona. Potser l’últim, ja que la seva recent mort em fa témer que no va tenir temps d’enllestir els següents. Benet fou una figura important en el anys de la transició quan fou el senador més votat a les eleccions del 1977 i va acabar convertint-se en el portaveu més significat dels que no combregaven amb el moviment de mitificació de Tarrradellas que des de sectors molt diferents es va començar a endegar aquell mateix any. L’últim moment important de la seva carrera política fou a les primeres eleccions al parlament català, on encapçala com a independent, la candidatura del PSUC, obtenint els millors resultats que ha tingut mai aquesta formació. Després del seu pas pel Parlament, Benet es dedicà al seu treball d’historiador de la Catalunya contemporània amb uns resultats per sota de les seves pròpies expectatives pel que fa al volum del seu treball. Però, és clar que com jo mateix en puc ser testimoni, pensar i planejar llibres, és molt més fàcil que escriure’ls.

He llegit el llibre amb molt interès en només tres o quatre dies. És un text amarg pel que explica, el relat d’un passat dolorós i paorós, i per les extrapolacions que des d’aquest passat es poden fer al nostre present. El pessimisme de Benet sobre la nostra situació és palès però el seu judici sembla fonamentalment raonable: Catalunya visqué des del 1898 fins el 1936 un moment d’efervescència intel·lectual que no ha tingut continuïtat. Trenta anys després de la transició podem considerar que el franquisme no va estar un punt i apart sinó un punt final. L’aspiració de construir una cultura i un país modern ha estat reemplaçada per una subcultura inconscientment folklòrica i uns moviments polítics porucs i poc preocupats per qualsevol mena de diferència. Un debat seriós sobre la qüestió no ha estat mai iniciat i probablement no es durà mai a terme.

Segurament entre les idees més remarcables del llibre estan les nombroses al·lusions inevitablement crítiques a la llei de memòria històrica. Benet com a historiador és ben conscient, com ell mateix afirma, que de memòries n’hi ha moltes i és trampós qualificar-ne una com la democràtica i políticament correcte. La perspectiva de Benet, vinculat personalment al monestir de Montserrat, és adient per oferir un relat colpidor de la cruesa de la repressió que tingué lloc després de l’aixecament de juliol de 1936. Tanmateix, la valoració feta de les activitats de la CNT em recordà, com el llibre de Miquel Mir comentat aquí fa un temps, que ja el 1936 estàvem afectats d’un mal que després ha seguit i s’ha fet més greu: confondre el desig i la realitat, no pensar a partir del país que tenim sinó d’allò que ens imaginem o voldríem tenir.