Francis Bacon

La Tate Britain està organitzant la primera gran exposició antològica sobre Francis Bacon, feta a aquesta ciutat després de la mort del seu autor ja fa un bon grapat d’anys. Hi vaig poder fer cap fa uns dies. Em sembla un opció del tot recomanable per tothom que vingui a Londres i tingui una estona per disposar-ne. Jo m’ho vaig passar molt bé, potser perquè el relat de l’exposició subratlla les claus metafísiques des de les quals hom pot copsar la pintura d’aquest autor. L’exposició recull un nombre important de les seves pintures i també, a la sala sisena, fa una exposició de l’arxiu que permet constatar que Bacon sovint prenia com a base de la pintura models fotogràfics (una decisió que sembla plenament coherent, allò que compta ja no és tant la pretesa realitat, com la representació de la realitat). En general, una bona part del treball de Bacon és una reflexió sobre la representació, algunes excel·lents, com tota la sèrie de pintures sobre el retrat que Velázquez feu del Papa Inocenci X. Tot i que això faci certament pensar en connexions amb la temàtica pròpia del postmodernisme, l’univers de Bacon sembla més connectat amb el pessimisme generat per la segona guerra mundial, que trobà, més o menys expressió a l’existencialisme. De fet, els primers quadres podrien passar per il·lustracions de la fragilitat i la manca inherent de sentit de l’existència humana. Més endavant, Bacon esdevingué més sarcàstic amb la identificació del cos humà com a carn a les seves crucifixions on el cos es exhibit com ho fora a una carnisseria. Les darreres sales em van agradar menys, potser pel meu cansament o potser perquè el discurs ja es feia un xic repetitiu. Tanmateix potser el meu millor record de l’exposició és la sala cinquena on es troben els seus estudis sobre Van Gogh, una explosió de color que contrastava clarament amb allò exposat a la resta de l’exposició.