Grècia

La setmana posterior a la presentació dels meus mèrits, probablement insuficients, per a ser catedràtic, vaig passar-la a Grècia. Tres dies a Atenes i després un periple pel Peloponès amb aturades a Epidaure, Micenas, Nauplia, Olimpia i Delfos. Era el meu primer viatge a aquest país, tot i que la meva estada a Sícilia també es pot comptar com un viatge a Grècia en el sentit més ampli del terme. El temps a Atenes se’m va quedar del tot curt i això indica que la ciutat no em va decebre en absolut, si és que té alguna mena de sentit pensar que un lloc on és emplaçat el Partenó pot ser decebedor. Anar a Grècia, suposo que d’alguna manera és necessàriament sempre tornar-hi. Al capdavall és el lloc on quasi totes les històries importants han estat inventades i es també el retrobament amb un Mediterrani que sense ser allò que devia haver estat ha mantingut el seu caràcter molt millor que les nostres desolades i assolades costes catalanes. Pels formats filosòficament com jo un viatge a Grècia és quasi indispensable d’alguna manera però finalment allò que hom troba a Grècia en molts sentits és ja l’Orient. Resultat menys paradoxal del que sembla i del tot grat pels que pensen que “moi, c’est l’autre”. Grècia és en qualsevol cas el lloc obligat per pensar pot ser no tant allò que som, com allò que ens hauria agradat ésser i que haguéssim pogut ésser. Això en el cas de sobreviure a l’experiència de conduir per les seves carreteres (varem veure un accident probablement mortal, però al final del viatge allò que ens sorprenia més és haver vist només un). En tot cas passar-se pel centre del mon és una oportunitat que no es pot deixar perdre. A la il·lustració una foto del centre del món.