haapy-go-lucky

Happy-go-lucky és el títol del darrer film estrenat per Mike Leigh a les pantalles britàniques. No tenia gaire notícies del treball d’aquest autor que vaig descobrir gràcies a una projecció televisiva de Vera Drake, el seu film anterior. No tinc molt present si mentre vivia a Barcelona es van projectar alguns dels seus films. Potser sí i no me’n vaig adonar. La meva impressió és que fora del Regne Unit és una figura menys coneguda per exemple que la de Ken Loach, un altre autor que d’entrada pot servir de referència ja que tots dos es mouen en una zona de pressupost baix, gairebé artesanal. Pel meu gust el cine de Leigh és molt més subtil, més interessat formalment i tot que en principi menys radical políticament, segurament no menys compromès. Happy-go-lucky no explica tant una història com presenta un personatge, el d’una professora de primària, veïna de l’est de Londres, amb una actitud envers la vida marcada per una actitud militantment alegre i d’un refús potser menys frívol del que aparentment sembla a les convencions de la via establerta i adulta. No havent gaire més fil que la presentació d’aquest personatge entorn del qual gira tota l’acció i que està present a totes les escenes és fàcil suposar que la interpretació de la protagonista és un dels elements fonamentals i de fet la interpretació de Sally Hawkins és perfecta, tot i que em va impressionar especialment el treball de Eddie Marsan, també present a Vera Drake, que fa el paper de l’antagonista de Poppy, com es fa dir la noia, un instructor d’autoescola inclinat al ressentiment i la misantropia. Com em va passar amb el film anterior, em sembla que la pel·lícula a més del valors cinematogràfics, dels qual no està gens mancada, té un interès profundament filosòfic com a punt de partida per a reflexionar sobre allò que una vegada vaig defensar com valor, en la mesura que podem utilitzar aquesta paraula sense que se’ns caigui la cara de vergonya, moral fonamental: l’alegria. Si vaig descriure a la protagonista de l’anterior film com una encarnació plausible d’un cert ideal de santedat, aquí en podríem fer una consideració molt semblant tot i que certament això no implica que el personatge no tingui les seves parts d’ombra, fet que la narració de Leigh no ens amaga gens.