True Grit

True grit és la segona versió de la novel·la del mateix títol. La primera versió de l’any 1969 la feu Henry Hathaway i suposà l’únic Oscar de la seva carrera per John Wayne. Aquesta segona versió és dels germans Cohen i podria suposar també un oscar pel protagonista d’aquesta versió, Jeff Bridges. La història és similar pel qual cal suposar que ninguna de les dues versions s’allunya gaire de la novel·la, tot i que el final de la novel·la no coincideix exactament cap de les dues versions (però la combinació de les dues reflectiria exactament el final de la novel·la). Tinc un record agradable de la primera versió, però possiblement aquesta segona és una millor pel·lícula. La primera es recolzava al carisma de Wayne, amb molt sentit de l’ humor en aquesta ocasió i l’eficiència narrativa de Hathaway. Fent memòria de la primera allò més significatiu és segurament que els dolents amb els que s’enfronta i acaba derrotant John Wayne, l’idol de l’extrema dreta americana i llavors la glòria més representativa del Hollywood clàssic, siguin dos actors que immediatament després passarien a ser emblemàtics del nou cine dels setanta i de l’efímera passada pel progressisme del cine americà: Robert Duvall i Dennis Hopper.

La versió del Cohen és menys espectacular. Més que a la seva predecessora el seu film fa pensar a un clàssic de més volada, The night of the hunter, la qual és també una reflexió sobre una paternitat moralment dubtosa (tot i que Bridges i especialment Wayne acaben fent figures de pares molt més fiables que la del film de Laugthon). La música és més evocadora del temps i constitueix la cita principal al film de Laugthon, el tema principal és una versió del Leaning on the everlasting arms. És un canvi notable respecta a la banda sonora del film de Hattaway, firmada per Elmer Bernstein, divertida però que no predisposa gaire a prendre’s la història del tot seriosament. També és molt diferent el color. En comptes de la cromaticitat abassegadora del tecnicolor clàssic, aquí tenim una pel·lícula amb llums esmorteïdes i predomini dels ocres (en els darrers trenta anys, una de les coses que més clarament ha millorat a les pel·lícules és l’ús fotogràfic del color. Malauradament els sistemes de reproducció familiars sovint ajuden a oblidar aquest fet). La protagonista és una noia amb la mateixa edat de la protagonista de la novel·la, 14 anys, i la jove Hailee Stenfield, fa el paper de manera convincent. Jeff Bridges és però el centre de la pel·lícula. A hores d’ara la seva presència a la pantalla no és més petita que la Wayne, però la seva personalitat és més ambigua i això fa més interessant la història. Allò que era millor en Wayne era la dicció. No crec que en cap moment hagi arribat a entendre quatre paraules seguides de les pronunciades per Bridges, Tinc la consolació però, llegint la premsa anglesa, que pels britànics també part dels seu discurs és misteriós.