Tragèdies romanes

Dissabte passat vaig estar al Barbican per a un autèntic festival shakesperià. Una representació conjunta de les tragèdies romanes: Coriolà, Juli Cesar, i Marc Antoni i Cleopatra. La companyia eren els holandesos Tonnelgroep d’Amsterdam. L’espectacle era de primer ordre i dissenyat amb una intel•ligència exemplar. És evident l’oportunitat de l’acte. Les tres tragèdies formen un cicle que constitueix el nucli més valuós de la filosofia política de Shakespeare: la seva reflexió sobre el poder i les interaccions entre desig, moralitat i conveniència política. El problema és com fer un muntatge que permeti deixar pensar a l’espectador sense aclaparar-ho. La tàctica del grup holandès és especialment intel•ligent, per la seva dosificació del ritme i la intensitat dramàtica de l’espectacle. Hi ha prou per dir que la millor part de l’obra és la darrera hora (ja vaig dir que tinc una veritable feblesa per la relativament poc coneguda tragèdia de Marc Antoni i Cleopatra, potser l’obra on millor s’expressa el conflicte entre el temps i l’amor), ajudada pels que sense dubte són els millors actors de la funció,
Per pair tota sis hores de fraseologia shakesperiana, dites en holandès, el grup trenca amb algunes de les regles bàsiques de la litúrgia teatral. Per exemple, la separació entre escenari i pati de butaques. El fons de l’escenari era una sala amb sofàs, tipus chill-out, i el públic fou convidat a ocupar-la. Bars oberts als extrems de l’escenari i el fons, permetien reposar les forces del públic. Un ordinador ens permetia expressar les nostres opinions sobre l’espectacle, les qual era projectades a la pantalla dels subtítols. No hi hagué interrupcions en el sentit estricte del terme. Només petites aturades d’uns cinc minuts per fer canvis d’escenaris. Era llavors quan es projectaven les opinions del públic i també les notícies del dia. Per tal de situar el públic, durant tota l’obra anaven sortit avisos del temps que quedava per la mort dels principals protagonistes (cinc minuts per la mort de Coriolà, tres hores per la mort de Marc Antoni).
La presentació és del tot contemporània, no només pels vestits sinó per la introducció de mitjans audiovisuals moderns. Així, per exemple, la primera aparició d’Aufidius, és en el curs d’una entrevista en un noticiari televisat. D’altres vegades, escenes diferents són representades simultàniament. Per exemple, la conversa entre Calpúrnia i Cèsar la nit prèvia al seu assassinat i la conversa entre Porcia i Brutus. Això és possible per la utilització fonamental a l’espectacle del video. De fet, més que d’espectacle teatral cal parlar d’un autèntic espectacle multimedia. La mort d’Enobarbus, per exemple, té lloc al passadís que condueix al parking, enmig de l’estupefacció dels vianants que sortien del cine. En definitiva, una experiència escepcional sense cap mena de dubte.