Pierrot le fou

El BFI ha dedicat un cicle a la nouvelle vague que tenia com a culminació la projecció d’una còpia nova de Pierrot le Fou, el film rodat per J.L.Godard el 1965. Vaig veure-la per primera vegada a començaments del vuitanta mogut per l’entusiasme d’en Ferran Saez. Com a bons companys, jo i en Robert,varem mentir lleugerament i ens declararem horroritzats. Personalment,jo no ho estava pas, però si una mica descol·locat. Al capdavall, era un film més aviat extemporani en un moment en què jo mirava de carregar-me de raons per defensar la narrativa americana clàssica (cosa que a la universitat catalana dels vuitanta era una completa heretgia, com qualsevol altra manifestació cultural que vingués del país de l’ànec Donald). A hores d’ara, el film de Godard no ha perdut interès sinó que l’ha guanyat. Per no perdre, no ha perdut poder provocació. És un film que només deixa dues opcions: la primera és menystenir-lo com una rucada circumstancial. Si, pel contrari, ens el prenem seriosament i assumim el joc desenvolupat per Godard, llavors entrem certament a una zona de erill. Pierrot le Fou és un film sobre la mort del cine i en Godard el tema de la mort del cine s’extèn a la mort de la civilització. Allò que volgué reflectir Godard és inapel·lablement el final d’un camí, en primer terme, el de la forma narrativa tradicional, de la qual el film és un testimoni, però més enllà d’això, allò que testimonien les imatges de Godard és la mort de la nostra civilització. El insuperable divorci entre la nostra cultura i la naturalesa, el complet anorreament de les facultats humanes implicat per la moderna societat de consum (l’escena de la festa és d’una actualitat que ens hauria d’avergonyir si en fóssim capaços). En aquest sentit el film prefigura amb nitidesa els incidents parisencs de tres anys després entesos com a revisió popular del drama que havia tingut lloc a Davos l’any 1929. Tanmateix el film de Godard no deixa lloc per a l’utopia i Pierrot-Ferdinand es trobarà tan desplaçat a la costa blava com podem imaginar que havia estat a Paris. Fa tres anys havíem explicat el nihilisme essencial que constituïa el cor de la proposta feta per A bout de souffle. A Pierrot le fou, el nihilisme és més desencarnat, perquè no hi ha cap mena de coartada estètica, com les que sovint es troben a la primera etapa de la filmografia de Godard que es va cloure, més o menys, amb aquest film.