Time and the Conways

Time present and time past
Are both perhaps present in time future
And time future contained in time past
If all time is eternally present
All time is unreedemable
Aquests versos de T.S. Elliot obren el programa del National Theatre de l’obra Time and the Conways que està sent representada aquests dies i que vaig poder veure el dissabte passat. L’obra de J.B. Priestley fou estrenada l’any 1937 i no ha estat representada a Londres des de llavors (hi va haver un muntatge al TNC no fa gaire anys). L’obra presenta la història de la família Conway i es desenvolupa en tres actes. El primer, té lloc, el 1919, la guerra ha acabat fa poc, els dos fills mascles han tornat a casa sa i estalvis; en un ambient de joia, la família celebra l’aniversari i la majoria d’edat d’una de les quatre noies, Kay, aspirant a escriptora. El primer acte acaba a meitat de la festa, per reprendre l’acció 19 anys després. És un altre cop l’aniversari de Kay, però la situació és tota una altra. Les il•lusions i les esperances s’han esvaït i com diu un dels personatges ja no són els dies de després de la guerra sinó els d’abans de la propera guerra. El tercer acte torna enrere i ens permet veure com acabà aquella festa.
Més enllà d’algunes pinzellades que reflecteixen prou bé l’esperit de la dècada dels trenta, com deixa clar el títol, la intenció de l’obra és fonamentalment metafísica. Priestley feu una obra sobre la naturalesa del temps o per ser més exactes sobre la irrealitat del temps. L’obra té interès per tot els que, com jo, pensem des de coordenades cristianes i algun cop ens hem fet la pregunta de quin aspecte tindrem el dia que ressuscitarem (com a lector de Hume i Borges, la pregunta a fer realment és més inquietant, qui serem quan ressuscitarem?). La resposta d’Alan Conway, l’intent de consolació de la seva germana més jove, kay, que identifica el temps amb el diable, és pensar que ho hauríem de fer amb totes les nostres aparences, o dit d’una altra manera, amb tots els nostres “jos”. Si el temps és irreal, cadascun dels moments que veiem en seqüència, pot ser una revelació parcial d’una única realitat. Només som allò qui som, únicament des de la plenitud del nostre temps. Com que he començat amb un vers acabaré amb uns altres de Blake que d’alguna manera constitueixen el centre de la trama:
Joy and woe are woven fine
A clothing for the soul divine
Under every grief and pine
Runs a joy with silken twine
It is right it should be so
Man was made for joy and woe
And when this we rightly know
Safely through the world we go