Hunger

Hunger fou la pel•lícula triada pels crítics de Sigth&Sound com millor film de l’any 2008. A la votació de Cahiers du Cinema no va ser tinguda en compte, tot i que el seu director, Steve McQueen, havia estat distingit amb el premi al millor debut a la direcció en el festival de Cannes. Un cop vist el film em sembla que em trobo molt més a prop del parer dels crítics britànics que no pas dels francesos. De fet, Hunger és en una de les experiències cinematogràfiques més intenses del darrer temps.
La pel•lícula explica la història de Bobby Sands, el presoner de l’IRA que morí després d’una vaga de fam de 68 dies, reivindicant per ell i els seus companys, la condició de presoners polítics. Steve Mcqueen té una llarga trajectòria dins del video art que li ha permès obtenir premis importants. El film té les virtuts que cal esperar d’un autor amb aquesta trajectòria, els enquadraments són exquisits i d’una força poc habitual a hores d’ara, però defuig els problemes que caldria potser suposar atesa la formació del seu autor. L’estructura narrativa és senzilla,però clara i seguida amb rigor, en part, perquè McQueen fou suficientment prudent i humil com per fer-se amb el servei d’un guionista eficaç.
El film consta de tres parts. La primera ens presenta la vida a The Maze, la presó on els interns de l’IRA havien començat un protesta consistent en trencar totes les regles de neteja. En aquesta primera part gairebé no apareix el personatge de Bobby Sand i és central el canvi el personatge d’un dels guardes amb qui s’inicià el film, un home amb els artells contínuament oberts i ensangonats. La segona és un únic pla que dura 17 minuts on Bobby discuteix amb un sacerdot la moralitat de la vaga de fam, finalment la tercera part ens presenta la mort del militant de l’IRA i el seu deliri final. Un cartell ens informa del fet que fou escollit diputat mentre feia la seva vaga de fam i que finalment el govern de la senyora Thatcher, la veu de la qual se sent dues vegades a la pel•lícula enunciant el discur oficial, acceptà les seves reivindicacions,sense atorgar-los mai l’estatut de presoners polítics.
Parlava abans de la intensitat del film com a experiència cinematogràfica. Per buscar un precedent el que més immediatament em ve al cap és el darrer film de Passolini, Salo. Moltes de les imatges del film tenen la mateixa capacitat per neguitejar, especialment les esbatussades ritualitzades a la que són sotmesos els presoners disconformes. Com al film de Passolini, hi ha una exhibició generosa d’excrements humans, motivada en aquest cas perquè una part de la protesta és cobrir les parets de les celes amb merda, tot i que a la pel•lícula de McQueen els excrements estan disposats seguint patrons geomètrics, cosa que restringeix el neguit inspirat per aquestes imatges.
Fora del tema estrictament cinematogràfic, em sembla digne d’elogi el coratge mostrat pels britànics a l’hora d’enfrontar-se a la seva història, tot sent capaços de mostrar fets que encara marquen al seu present amb tota la veracitat possible. A aquesta veracitat contribueix el fet que el film fou rodat a Belfast. Estrictament no calia perquè el 80% passa a la presó que fou reconstruïda en estudi però això ajuda a la implicació de tot l’equip. La major part dels que hi col•laboraren tenien lligams estrets amb els protagonistes d’aquella història, ja sigui d’una banda o de l’altra.