Le mépris

Le Mépris és un dels títols més curiosos de la primera època de Godard. La pel·lícula fou feta en unes condicions sensiblement diferents a la de la resta dels treballs realitzats fins llavors pel director ginebrí. És una pel·lícula en color, pantalla gran, localitzacions exteriors i un repartiment amb la presència d’una estrella americana Jack Palance, certament de segon ordre, i l’actriu europea més popular de principis dels seixanta: Brigitte Bardot. Això no significa que s’avingués a fer una pel·lícula mínimament comercial i de fet sembla que la primera projecció desagradà totalment al productor americà, J. E. Levine, que li demanà afegir alguna cosa mínimament interessant per atreure el públic. Godard afegí llavors el principi actual de la pel·lícula, una escena eròtica que al capdavall resulta del tot paradoxal en una història centrada, sobre tot, a la mort de l’erotisme a una parella. La major part de la pel·lícula és una escena protagonitzada pel matrimoni protagonista movent-se pel seu apartament mentre intentan discutir, sense assolir-ho gaire, d’allò que els hi passa. La duració és quasi de 45 minuts i li permet a Godard jugar de diverses maneres amb la planificació. Menys inspirada i menys fresca que els treballs més jovenívols i amb un sentit de l’humor més aviat escàs pels patrons habituals del seu autor, la pel·lícula presenta fonamentalment dos punts d’interès: el primer, la presència com actor del gran Fritz Lang, fent el paper d’un director de cine, dedicat a dirigir un improbable peplum sobre l'Odissea mentre reflexiona sobre la validesa del seu art (la pel·lícula s’inscriu dins del gènere de cine sobre el cine) i la idea que dóna títol al film i que possiblement ja hi fos a la novel·la de Moravia que l’inspirà: com la sola contemplació d’una acció, que des d’un altre punt de vista pot semblar casual o de poca importància, és prou per fer girar 180º els nostres sentiments envers algú; per originar un radical i desesperat menyspreu. Allò que al capdavall fa la pel·lícula, i això sí ho fa força bé, es retractar un d’aquests breu instants que suposen un gir axial de l’existència.