Oliver Twist

Dimarts passat vaig tenir l’oportunitat de veure la preestrena al Regne Unit de la darrera pel·lícula de Roman Polanski, una nova adaptació de la novel·la de Dickens, Oliver Twist. La sessió és va dur a terme al NFT i va comptar amb la presència de dos dels protagonistes que després de la projecció varen respondre les preguntes del públic. Com és usual en aquests casos hi havia el típic enterat que no veia clar perquè fer una versió d’Oliver, quan ja se n’han fet moltes. Un dels actors li replicà que Dickens era un patrimoni tan valuós per la cultura anglesa com ho poguí ésser Shakespeare. De fet, jo vaig pensar-hi que a més de la vàlua literària de Dickens, evident encara que a casa nostra es prefereixen els seus coetanis russos o francesos, d’alguna manera el cine sempre és Dickens, perquè era el model narratiu de Griffith que ningú no discuteix com el veritable fundador del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula té a més evident relació amb l’autobiografia de Polanski com ell mateix va reconèixer, perquè també patí una situació d’abandonament a la seva infància. En aquest sentit sembla complir una funció propera a la de la seva darrera pel·lícula, el pianista, on veiem les causes que propiciaren aquest abandonament. Crec que Polanski és un dels pocs mestres que encara queden vius i en actiu, per cert el Guardian anunciava la primera pel·lícula de Coppola en deu anys cal tocar-hi fusta, i aquesta pel·lícula és una bona mstra, com també ho era la molt oscaritzada el pianista, malgrat les objeccions plantejades per alguns crítics. El full de presentació parlava de la teatralitat de la versió realitzada per David Lean el 1948, segurament la més canònica, tot i que no tan popular com el musical realitzat vint anys després. Aquest defecte no se li pot atribuir en absolut a la pel·lícula de Polanski, caracteritzada per una posada en escena que mai no et permet veure la història des de fora. Al meu entendre el film té dos grans virtuts: la cura pel detall i el treball de direcció artística que li confereixen una gran fisicitat i el bon pols narratiu mostrat per Polanski sobretot a la segona part de la pel·lícula. No coneixia gaire els actors amb l’excepció de Ben Kingsley que té segurament el millor paper, el de Fagin, el patriarca del cau de lladres on Oliver és “educat”. La interpretació de Kingsley és brillant, i el seu cookney per cert inintintel·ligible, segurament assolirà alguna mena de premis. De fet, el seu personatge és el més interessant perquè és el més complex. Quan em vaig afeccionar al cine, crec que Polanski estava potser en el moment més baix de la seva carrera, Pirates, però l’interès dels seus primers films és innegable i aquests darrers no són pas inferiors.