Mort de Monicelli

Dimarts passat a la botiga del BFI buscava un regal que fos una cinta no gaire fàcil de trobar. La primera que em va venir al cap fou la grande guerra, però no la tenien. Ahir vaig saber que el dia abans el seu director Mario Monicelli havia acabat la seva vida cometent suïcidi. Amb molt menys prestigi que els directors capdavanters del cinema italià, Monicelli feu una aportació molt important a la filmografia del seu país i contribuí a bastir un cine molt popular, però de gran qualitat i una capacitat excel·lent per reflectir la vida dels italians. Fa quasi trenta anys que no he vist la grande guerra, el seu film més apreciat, però sí que tingut l’oportunitat de reveure sovint un altre film seu molt recordat, el batejat a Espanya com Rufufu, oportunista versió d’un títol original molt més reeixit. I soliti Ignoti Recordareu potser la trama, un grup d’arreplegats, literalment sense un lloc on caure`s morts, intenten robar la caixa forta d’un mont de pietat fent un forat a la pared des d’un pis veí. Els arreplegats són gent com Vittorio Gasman, Marcello Mastroaianni, Toto, Renato Salvatori i una debutant sortida d’un concurs de bellesa que es faria dir artísticament Claudia Cardinale. Com en el cas de Berlanga del que parlàvem fa poc, l’anglocentrisme asfixiant del nostres temps obstaculitza considerar aquest film com el que és, una de les millors comèdies de la història, perfecta en el seu guió, interpretació i direcció. No explicaré el final, pels que no la han vista, però no puc deixar d’observar que fa la pel·lícula del tot moralment incorrecte en aquests temps cada cop més puritans.