Des hommes et des Dieux

Des hommes et des Dieux, és un film de Xavier Beauvois que reconstrueix allò que sabem de l’assassinat de set monjos cistercencs a Algeria l’any 1995, possiblement a mans d’extremistes islàmics. La pel·lícula ha tingut una recepció important primer al festival de Cannes i després entre el públic i em sembla que realment s’ho val. Més enllà dels seus valors cinematogràfics, que els té, des hommes et des dieux és una de les reflexions més enraonades i lúcides sobre la mort que jo hagi mai vist a una pantalla cinematogràfica. Com els primers anys de la meva vida foren anys d’espectador televisiu i coincidiren amb el final del nacionalcatolicisme tinc una certa aversió d’entrada a un film protagonitzat per un grup de monjos. La pel·lícula però no confirma aquests prejudicis. No hi ha exhibicions de santedat ni crides al martiri. Després d’un pròleg on es mostra la relació cordial, quasi simbiòtica, entre els habitants del monestir i la vila propera, el film ens mostra la massacre d’un grup de treballadors croates per un grup islàmista. La nit de nadal els islàmistes entren al monestir i són refusats per la fermesa del pare principal que els desconcerta quan inquireix pel seu coneixement del Corà, text que ell coneix molt bé per la seva condició de teòleg. A partir d’aquí s’obre el debat entre la comunitat sobre sí han de quedar-se o fugir. El centre de la pel·lícula és la deliberació entorn d’aquesta decisió, una decisió que es pren al pausat ritme de la vida del monestir que és també el de la pel·lícula. De la confusió inicial sorgeix la unanimitat en quedar-se, no pas per cap gana de fer de testimonis de la fe, al monestir no es fa, ni es suggereix que s’hagi fet mai, cap tasca evangelitzadora, sinó per coherència amb la pròpia opció de vida i per solidaritat amb els habitants del poble que són víctimes potencials com els monjos però sense cap possibilitat de fugir. La situació algeriana es descrita com segurament fou, una lluita entre dos bàndols, entre els quals és difícil decidir quin és el pitjor (tot i que també clar com hi havia persones decents tant entre el govern com entre els rebels) i compta amb un repartiment excepcionalment convincent encapçalat per Lambert Wilson i Michael Lonsdale el qual té segurament el millor paper, l’escèptic creient lector de Pascal i Montesquieu que pren cura de Déu essent l’única possibilitat d’atenció mèdica per tots els habitants del poble i de la possiblement extensa contrada.