Polanski i la revolució sexual dels setanta

Polanski és notícia als mitjans comunicació de tot el món, per la seva detenció i la possible extradició als Estats Units on li espera una condemna per violació a una nena, llavors, de 13 anys. Les valoracions es divideixen entre els que consideren que han passat molt anys i hi ha motius per deixar-ho córrer, un dels quals fora el talent del cineasta polonès, i els que, sovint indignat amb aquests arguments, defensen la necessitat del càstig atesa la maldat del seu acte. Mentre es desenvolupa aquesta polèmica, la setmana passada la policia britànica va entrar a la Tate Modern, una de les catedrals de l’art contemporani, per retirar-ne un retrat nu de Brooke Shields, fet més o menys a l’època de la violació, és a dir, quan una impúber Brooke Shields acabava de fer deu anyets. Cal dir, que l’esmentat retrat no era inèdit, havia estat publicat a Play-Boy i s’havia difós amb tota normalitat pel mon anomenat civilitzat. No vull pas donar un argument a favor de Polanski, que pel seu treball em cau realment bé, però em sembla que per acabar de fer-se una composició cabdal de la situació val la pena recordar la diferència entre el nostre temps i els setanta, on tot semblava estar permès. Els temps en els que Jodie Foster va esdevenir una estrella als 13 anys, precisament en un paper de nena prostituta, en una escena li explica a un sorprès Travis com la seva feina la convertia en un element de l’avantguarda per la lluita d’alliberació de la dóna, i quan Daniel Cohn-Bendit, treballant per una temporada a una llar d’infants, feia experiments que ara el durien directament enfront del jutge de guàrdia.