3/22/2009

Dieu, une invention?

Dieu, une invention? és un petit opuscle, més que llibre, on es recull un debat entre René Girard i els teòlegs protestants André Gounelle i Alain Houziaux sobre la noció de Déu. El primer ponent Alain Houziex fa un raonament hereu de la reflexió teològica protestant contemporània que veu Déu com un qualificador de la noció de gràcia; allò que no té sentit es utilitzar-ho com a substantiu, ni molt menys com a subjecte. La noció de gràcia és la veritablement fonamental entesa com reconeixement que hi ha donació de vida, donació de món i que aquesta és essencialment inexplicable. La legitimació de la noció de Déu ve donada tan sols pel reconeixement del sentit de la manca de sentit i de la gràcia de l’absurd. Explícita només el fet que la vida ens ve donada pel no-res i la gràcia i això és prou. És també una voluntat de resistència a les exigències del realisme i a la fatalitat del mal, de l’absurd i de la injustícia.
Per Girard Déu no pot ser qualificat com una invenció en la mesura en que l’experiència d’allò sagrat és un fet constatat nombroses vegades. L’home es defineix per la seva capacitat mimètica, la qual és una font de violència primordial. La venjança és la manifestació de més abast i el problema de limitar o restringir el caràcter dissolvent de la venjança és essencialment el problema religiós. Les solucions imperfectes són les de les religions arcaiques, fundades a la noció de bec expiatori. El Deu del cristianisme es definiria malament com una solució en la mesura en què respon al problema per excel•lència de la humanitat i desvetlla el mecanisme pervers de la solució arcaica. En un cert sentit, Girard corrobora el punt de vista del seu predecessor afirmant que la seva reflexió antropològica és l’única que pot garantir un èxit que ja no és a l’abast de les tradicionals justificacions metafísiques.
Finalment André Gounelle reflexiona que efectivament cal parlar de Déu com a invenció en la mesura en que estem amb ell en una relació de reciprocitat, en el mateix sentit, en que els pares estant inventat pels fills, o a l’inrevés, tot i que finalment el seu pensament es sintetitzà en la formula que Déu és al capdavall una invenció de Déu.

Etiquetes de comentaris: ,

6 Comments:

Anonymous morenita said...

No sé si volies dir "bóc expiatori" o tens la poesia pujada, perquè "bec expiatori" també pot significar o fer sentit.

De tota manera, necessitar Déu per parlar de certes coses és retrocedir a l'error de Descartes, des del meu punt de vista. El mètode per reflexionar sobre tot i sobre nosaltres mateixos s'ha d'abordar sense Déu, si volem ser adults.

I als nens, tot i que heterònoms, ja que aprenen per mimetisme, també se'ls ha de donar l'oportunitat de mimetitzar a adults de veritat.

12:58 p. m.  
Blogger Teresa said...

Aquest de la invenció de Déu és un tema que si algun dia em va preocupar -potser m'havia de demostrar alguna cosa- ara ja no. En tinc prou amb la meva experiència -aquest do de vida, la gràcia- que em sembla la cosa més miraculosa del món. Si alguna cosa és Déu és aquesta experiència -en el bo i en el de dolent que té, no faig trampes- de la vida, cada dia, cada minut, cada res. Dec haver-me convertit en aquell personatge de Ramon Llull, Fèlix, que de tot es meravellava.
Déu no és, és clar que no, un ésser antropomòrfic com tendim a projectar-lo en la nostra imaginació... És la imaginació mateixa, la meravella.

5:48 p. m.  
Blogger Jordi said...

No és poesia simplement un error que ni tan sols arriba a igualar la meravellosa traducció castellana que en un text parlava del "chivo mensajero".
Jo crec que la demostració de Descartes evidentment no es sosté des d'un punt de vista lògic, però no parlaria pas d'error de Descartes, fonamentalment perquè penso que als filòsofs, generalment senyors d'edat, se'ls ha de deixar dir el que volguin,
Tampoc comparteixo la teva observació des de la meva experiència el món està ple d'ateus perfectament puerils i de creients del tot racionals (en aquest cas però ben conscients que creure és reconéixer que no es pot saber)

6:01 p. m.  
Anonymous morenita said...

És obvi que hi ha molt ateisme simple. Però tingues en compte que m'agrada l'abordatge de Daniel Dennett a l'assumpte, que no em sembla gens pueril (entenguem Dennett).

Amb els senyors morts també s'hi pot parlar i se'n pot parlar.

10:25 p. m.  
Blogger Jordi said...

M'agradà molt el llibre de Dennet sobre la perillosa idea de Darwin, el darrer "Breaking the spell" el vaig llegir quan va sortir i el tinc del tot oblidat. En tot cas crec que aquests plantejaments, més o menys hereus de la Història Natural de la Religió que va voler fer Hume, són necessaris però no esgoten la qüestió. També he de dir que en tot cas prefereixo l'ateu pueril al creient sociològic

9:16 p. m.  
Anonymous morenita said...

Gràcies per l'aclariment.

1:39 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home