3/19/2009

Dans les murs

Seguint la recomanació del meu germà, diumenge passat m’arribo fins a Notting Hill Gate per veure Entre les Murs (estrenada aquí com The Class), la darrera palma d’or al festival de Cannes. Tot i tenir precedents propers al cine francès dels darrers anys, el fet cert és que aquests precedents s’ocupaven d’escoles primàries i la secundaria és una altra cosa, un escenari on es plantegen una mena de conflictes ben diferents. En tot cas el film s’inscriu dins d’una tradició naturalista d’una manera efectiva i més radical que d’altres exemples. A diferència del cine americà on sovint, com a mínim, hi ha un alumne congènitament malvat, aquí no hi ha cap tot i que les seves motivacions no són sempre fàcilment comprensibles (als meus anys de docència jo tampoc no he trobat cap, professors i pares no pas gaires però alguns). La radicalitat té fonamentalment a veure amb el fet que mai no sabrem res de la vida privada del professor de francès protagonista ni dels seus alumnes. La càmera mai abandona el col•legi i molt poques vegades l’aula on els alumnes fan classe. No hi ha gaire exageració, les aules mostrades al film més o menys són com les de la realitat que hom pot trobar a molts altres instituts. Especialment ben reflectit em sembla el soroll; el fet que a determinades aules sembli pràcticament impossible arribar tenir un silenci d’una certa consistència. Això és important, amenaçador i desmotivant pels professors. Els alumnes ho viuen d’una altra manera.
Personalment em vaig sentir bastant identificat amb el retrat de la tasca docent fet pel film i vaig agrair que el film des del meu punt de vista defugís el punt de vista apocalíptic que a molta gent li agrada emprar quan parla d’educació. Certament la pel•lícula presenta matisos de tristesa i amargor, la noia que al final confessa no haver après res, però una bona part dels alumnes estan rebent alguna cosa, resulten passablement divertits i no hi manquen alguns moments d’un cert “bon rollo”. Evidentment una crònica d’aquesta mena reflecteix problemes de l’educació en el nostre moment, en primer terme el de la difícil cohesió entre gents d’origen molt divers, però d’altres problemes són inherents al fet educatiu. A les aules hi ha sempre una possibilitat de tensió, però això no era essencialment diferent quan jo era estudiant al Milà (en aquest punt ha canviat molt més la relació dels pares amb els professors i els alumnes que no pas la dels professors i alumnes entre ells). És un treball que certament pot convidar a la malenconia pels professors, perquè el resultat és sempre incert i perquè cada any tornem al mateix punt. Això però sempre ha estat així i difícilment serà d’una altra manera.
No hi ha cap actor professional al film i tothom fa el mateix paper que a la vida real, amb l’excepció de la mare de Suleyman, l’alumne que és expulsat del centre. Una escena que em va recordar moltes viscudes personalment, instruint expedients disciplinaris, en les que si assolia agafar un certa distància molt ràpidament tenia un ferma sensació d’absurditat. Les parodies pseudojurídiques amb les que actuaven propiciaven una atmosfera kafkiana on sovint els afectats no sabien ben bé de que els estaven parlant. En aquest sentit, l’esceptisme mostrat pel protagonista del film em sembla assenyat i saludable.

Etiquetes de comentaris: ,

4 Comments:

Blogger Teresa said...

Vam veure aquesta pel.lícula tot just estrenada, hi teníem interès, és clar. Ens va semblar força realista, com també dius tu. El problema de l'ensenyament i de l'educació és general, hi ha una escissió entre l'ideal i la realitat més que mai.
La pregunta, inconscient, és clar, per part dels educands és: aprendre, per què?
Potser caldria començar pel principi, i són les motivacions. No es fa res que un o una no vulgui fer. Abans es feia a la força, la societat es pes empenyia a fer-ho, es feia avergonyir el que no ho volia fer... Hem guanyat llibertat per fer el que ens doni la gana, vet aquí. I hi ha poques ganes d'aprendre res perquè aprendre obliga, dóna responsabilitat, i això és el que generalment es defuig.

10:18 a. m.  
Blogger lola said...

És curiós, Jordi. Sembla que haguem vist dues pel.lícules diferents; jo la vaig trobar apocalíptica, encara que, ben segur, inintencionadament per part de qui l'ha fet. No descarto que l'apocalíptica sigui jo.
Et faig el comentari per posar de manifest aquella mena de rau-rau, inquietant i alhora estimulant, que apareix quan no coincideixis amb algú amb qui acostumes a coincidir. Que duri, només faltaria, la uniformitat.

7:50 a. m.  
Blogger Jordi said...

Em sembla Teresa que de ganes d'aprendre sempre hi ha hagut les justetes. Possiblment, la diferència fonamental rau en el fet que fins fa poc l'escola ha estat justificada socialment com una mena de trampolí, un paper que ara ja no pot fer fer de cap manera.

10:26 a. m.  
Blogger Jordi said...

Fonamentalment vaig entendre que el film presenta l'aula com un cap de batalla, cosa que és correcta des del meu punt de vista i la meva idea és que:
1/ en un cert sentit això sempre ha estat així(i això m'ha agradat de la pel·lícula precisament perquè m'he identificat molt amb aquest professor de francès també ho he fet amb els seus alumnes, he reviscut l'experiència de ser a l'altra banda)
2/ En aquesta guerra s'obtenen petites victòries (o podem tenir fe en què s'obtenen petites victories,ja que sovint no sabem el desenllaç de tot plegat)
Sovint jo tendeixo a ser apocalítptic. Em sembla que ho soc de mena, tot i que pugui raonar-ho amb més o menys exit. Tanmateix, tinc poques ganes de ser apocalíptic quan parlo de educació. Ho tindria fàcil perquè fa quinze anys que m'han deixat clar que si tinc feina és només per la barreja d'indiferència, mandra i por dels que manen. Tanmateix de discursos apocalíptic se'n fan molts i mirant la societat catalana em sembla que l'educació no és ni molt menys allò que pitjor funciona del país. L'apocalipsi pot trobar-se a l'interior de l'aula, però és de manera molt més poderosa al seu exterior.

10:40 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home