Crònica sentimental

Avui novament s’ha produït allò que els nacionalistes anglesos interpreten com un triomf d’Escòcia i hem entrat a l’horari d’Estiu. Més que les dates pròpiament astronòmiques, és l’allargament consegüent del dia allò que marca el final de l’Hivern. És l’única cosa en la que es nota, perquè segueix fent molt de fred. El meu descontent tampoc no s’acaba, ja que segueixo patint les conseqüències d’haver comès l’error més gran de la meva vida. Per no portar, la Primavera ni tan sols porta bons senyals de que pugui escurçar la penitència. Dijous vaig anar a la darrera classe de grec. Darrerament he anat de manera intermitent i si no he plegat del tot, ha estat perquè la professora em va demanar que mirés d’anar venint en la mesura en que fos possible. No em sento gaire culpable de no haver après gairebé res, he estat exhaust en tots els sentits la major part del temps, però si que em produeix una impressió de profunda melangia, el considerar que, atesa la meva edat, possiblement he malbarat la meva última possibilitat de superar aquesta mancança meva.