The Tenant

Polanski va rodar The Tenant el 1977. És el film que obre la darrera part de la seva carrera, quan imperatius legals l’obligaran a allunyar-se del Estats Units. Ell mateix va ser el protagonista. La història és la d’un xicot, més aviat paradet i interpretat pel mateix director, que lloga un apartament, l’anterior ocupant del qual ha comés suïcidi. L’apartament no és gaire alegre, ni acollidor, ni tant sols té quart de bany propi, però pitjor que tot això és l’ambient de l’escala. Tant l’arrendatari, com la portera, com la resta de veïns són figures més aviat inquietants (interpretats per veterans del cine americà com Melvyn Douglas, Shelley Winters o Jo Van Fleet). Progressivament el protagonista es sent,( per voluntat pròpia?, induït pel veïnatge?) inclinat a adoptar la personalitat de l’anterior llogatera.
Aquest film forma una mena de trilogia dins de l’obra de Polanski, que tindria en el seus dos altres vèrtexs, Repulsion i Rosemary’s Baby. Sí els anteriors films s’esdevenien a Londres i New York, ara l’acció es localitza a un Paris, retratat en la seva dimensió més suburbial. Molt més oblidada que les altres dues, no és gens inferior i en alguns sentits diria que potser és la millor, tant pel que fa a la construcció de la seva atmosfera, com pel seu sentit de l’humor, que certament no estava absent a Repulsió, però que resulta més eficaç en aquest film. El protagonista s’anomena Trevkolsky, però és ciutadà francès, un fet que es veu obligat a puntualitzar cada cop que esmenta el seu nom. (hi ha com de vegades en el cine de Polanski un component autobiogràfic important) i està interpretat de manera excel•lent pel director, aportant aquesta dimensió humorística de la que parlem.
El film està obert a moltes interpretacions. Podria ser , com pot ser també el cas de Rosemary al film anterior, que tot fos producte de la paranoia del protagonista. Hom pot veure també suggerit una al•legoria sobre la reencarnació o fins i tot presentar-lo com el somni de la primera llogatera que veu fugaçment Trevskolsky abans de morir. La primera hipòtesi és més immediata, però la segona té l’avantatge que moltes escenes perden així la seva gratuïtat aparent. En tot cas, el film fa de bon veure i resulta bastant millor del que els crítics pensaren en el moment de la seva estrena.