Castells a la LSE

La meva feblesa de caràcter em juga males passades. Dijous passat fou una d’aquestes ocasions, mentre anava cap a classe de grec vaig trobar un grup de companys i alumnes que em van convèncer per abandonar el meu propòsit original i sentir la conferència del Conseller Castells (anunciat com a “ministre” del govern català) a la LSE. Les expectatives no eren gaire altes, però tot i així el Conseller va ser capaç de decebre’m. No entraré en els aspectes formals del seu anglès. Suposo que Castells en devia haver estudiat en algun moment, però la seva pronunciació feia evident que fa molt de temps que no sent parlar en aquesta llengua regularment. Suposo que la vida d’un conseller està molt plena per estudiar idiomes i segurament l’exercici d’una conselleria, mentre Catalunya no sigui independent, no exigeix l’exercici de l’anglès, perquè els únics interlocutors parlen castellà. Menys disculpable però és el contingut del seu discurs. Un dels motius per anar-hi fou el títol que parlava del “leading role” de Catalunya en un futur pròxim. Malauradament, després de quasi una hora d’exposició no vaig poder esbrinar quins eren els fonaments de la seva agosarada afirmació. Sí que vaig poder sentir però els tòpics de sempre, dits de la mateixa manera, a un públic que segurament els coneixia prou (la major part eren catalans i entre els que no ho eren hi havia gent com el Sebastian Balfour que segurament coneixen la història de Catalunya millor que el Conseller). Cap indicació seriosa dels seus motius per l’optimisme i molt autobombo (cosa poc indicada en aquest país on es llegeix molt el Quixot i hom sap, per tant, que la alabanza propia, envilece). Però és una cosa que cada cop em sembla més clara que els polítics catalans (especialment els consellers del tripartit) tenen molts problemes per acomodar els seus discursos a les diferents audiències. De fet, en prescindeixen completament. No sé si era per això, o per què no estava previst, però no es van obrir preguntes i no es va poder aclarir el títol. Dintre de dues setmanes en el mateix auditori l’alcalde de Barcelona vol explicar perquè la seva ciutat, que ha estat la meva, és un model de convivència social (!?), si no prescindeix del títol serà per llogar-hi cadires. Un bon moment de tragicomèdia fou però quan el Conseller li exigí a l’ambaixador d’Espanya, fair-play, en la competició entre Barcelona i Madrid. Com és sabut l’ambaixador és de San Cugat i, atès el càrrec que ocupa, probablement simpatitzant del mateix partit que el senyor Castells.