Apprendre à philosopher dans l’antiquité

Mentre viatjava en avió cap a Delhi un dels llibres que tenia a les mans era el de Pierre Hadot, “Apprendre à philosopher dans l’antiquité” on es fa un breu estudi del comentari que un autor neoplatònic del segle V, Simplici, feu del manual de l’estoic Epitect. Vaig ensopegar amb Hadot l’any abans de venir a Londres quan varem tractar d’endegar amb el Sergi Forgas i el Francesc Torralba un seminari de filosofia pràctica. De tots els autors que vaig conèixer llavors, sense cap mena de dubte, Hadot és el de més envergadura filosòfica, fonamentada en una vida d’estudi intens. En sé ben poc de neoplatonisme. Quan estudiava historia de filosofia era un tema que apareixia només de resquitllada i ningú, que jo recordi, va entrar mai en una explicació a fons. No m’atreveixo per tant a fer un comentari sobre els continguts del llibre, però sí a dir que constitueix una bona explicació del que per a mi és la tesi fonamental del seu autor, la qual es podria enunciar dient que malgrat la nostra tendència a parlar de la filosofia occidental és no sols problemàtic, sinó equivocat, posar en una línia de continuïtat el pensament grec i el posterior. El cristianisme desnaturalitzà completament la concepció original de la filosofia tot fent-li perdre el seu caràcter pràctic. La filosofia grega mai no fou purament teòrica sinó que és indestriable d’una sèrie d’exercicis tendents a definir una pràctica vital. Probablement el moviment neoplatònic constituí l’intent més reeixit en aquest sentit. Després del treball d’Agustí, la filosofia ja no tenia gaire a dir sobre aquestes qüestions. Possiblement és aquest el veritable inici d’Occident, el moment en què deixarem de ser orientals.

Escrit a l’Orient, a Jaisalmer ,el 3 d’agost de 2008