12/06/2006

Pan's laberynth

Diumenge passat vaig veure la darrera pel·lícula de Guillermo del Toro, anomenada en aquestes terres Pan’s laberynth (el títol original és El laberinto del Fauno). No és la primera pel·lícula espanyola o parcialment espanyola que estrenen a Londres però sense dubte (i amb l’excepció d’Almodovar) és la que ha tingut una estrena més multitudinària, a varies pantalles bastant cèntriques. Això no resulta estrany si considerem que la pel·lícula tracta elements fàcils de vendre per al públic adolescent, que és el majoritari a hores d’ara, tot allò relacionant amb la vessant més “fantàstica” del film, el mon subterrani i secret on la noia protagonista ha de realitzar les seves proves. Justament això és el que em distancià parcialment de la pel·lícula durant la seva primera hora de projecció, però la segona part on la ficció i la realitat convergeixen em convencé més i crec que té una força emotiva rarament assolida al cine del moment. És a la última hora del film on es fa palesa la seva complexitat on la fantasia es creua amb una realitat que per ser real resulta molt més difícil de creure. No conec gaire la filmografia del mexicà, de fet, només he vist Cronos, però una de les poques coses que recordo d’aquesta pel·lícula és l’excel·lent treball de Luppi. El laberint troba una dels seus suports també a la direcció d’actors. Tant al treball de la noia protagonista, Ivanna Baquero, com a una Maribel Verdu molt ajustada i també d’un sorprenent Sergi López, fent el paper d’un oficial de carrabiners absolutament monstruós, presentat un registre pràcticament inèdit en un film espanyol, sempre preocupats de no ofendre gaire els suports de la pàtria (que al 2006 segueixen sent massa semblants als de l’any 1944 on transcorre l’acció). La pel·lícula té un disseny de producció més proper a un film americà que no pas a un cine espanyol i en aquest sentit allò més destacat és que obre unes possibilitats noves als cinemes que volen constituir una alternativa al cine americà. De fet, pel crític de Sigth & Sound, la pel·lícula és pot resumir dient que constitueix una barreja de la reflexió present a El espiritu de la colmena junt amb un clar sentit de l’espectacle, cosa que com a plantejament no està malament i resulta prometedor.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Blogger Geococcyx said...

Aquest cap de setmana no l'he vista perquè això de la fantasia no em convencia gaire. Vaig veure Elsa & Fred, que no està malament.

Amb el que dius, ara l'aniria a veure, però ja no la fan (!). Aquí, si no surt el Brad Pitt o el Denzel Washington, les pel·lícules no duren, de vegades, ni una setmana... Vegem si la tornen a posar
Salutacions mexicanes.

6:53 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home