Jordi Pujol

Mirant l’edició electrònica del país d’ahir torbo el relat d’una performance efectuada a dos veus entre Bigas Luna i Jordi Pujol. Segons la crònica periodística l’espectacle degué resultar divertit. Pujol és encara a hores d’ara la personalitat més important del país i també la més equívoca i la més enyorada després del fracàs dels que aspiraven a ser els seus fills, Maragall i Mas. Personalment crec que Pujol és una personalitat brillant, intel·lectualment brillant però al capdavall un polític mediocre. Vist de lluny, Pujol sembla un home d’una vivacitat intel·lectual important i d’una cultura molt amplia. Els seus escrits i discursos palesen una quantitat de lectures important per la seva qualitat i quantitat, probablement superior a la d’una bona part dels professors que vaig tenir a la Universitat. A més és un home que sense dubte entén el que llegeix. Tanmateix, el seu protagonisme el fa el major responsable, però no l’únic, del fet que el país estigui com una coca. Trencat ideològicament, i sobretot asfixiat per un dèficit d’infraestructures que ve de lluny i que costarà molt de superar. Un dèficit que es començà a crear els anys que ell tenia la clau de la política espanyola. És per mi totalment definitori del que és el nostre país, que Pujol sigui reverenciat com a polític i en canvi hagi estat completament menystingut i denigrat intel·lectualment.