An inspector calls

An inspector calls és la més popular de les obres de Priestley. Vaig parlar d’aquest autor fa uns mesos quan es va estrenar al National Theatre Time and the Conways. Ara una nova versió de la visita de l’inspector ha estat estrenada al Teatre Novello de Londres. Personalment m’agrada més la segona obra. Em sento més proper a la seva divagació sobre la irrealitat del temps que no pas al teisme subterrani de la primera. La trama de l’obra és molt senzilla. Com a els Conway l’escena es desenvolupà a una festa familiar, en aquest cas no d’aniversari sinó per celebrar un futur compromís matrimonial. Sobtadament apareix un inspector de policia que informa de la mort per suïcidi, enverinament, d’una jove. Cap dels assistents mostra un interès especial per la notícia però tots han estat, aparentment, relacionats amb ella i l’inspector mostrarà, ajudat per un diari de la noia, com cadascun d’ells ha tingut una part de responsabilitat al succés. El tercer acte obre, però, la possibilitat d’una lectura diferent de tot allò esdevingut a les primeres escenes.
La primera estrena de l’obra fou el 1946, al Regne Unit governat per Atlee i el repartiment era del tot excepcional amb Margaret Leigthon, Harry Andrews, Ralph Richardson i Alec Guinnes. Els noms dels actors que fan ara la representació no poden competir amb aquests i no sé sí tindran l’èxit dels seus predecessors però coneixen bé el seu ofici. En el seu moment l’escenografia era del tot convencional i la indicació és que tota l’obra s’esdevé a la sala d’estar de la família. En aquesta representació això no ha estat respectat i s’ha construït un complicat decorat per subratllar que la qüestió fonamental de l’obra és la de lluita de classes, cosa que si bé modernitza l’obra, d’alguna manera crec que menysté la intel•ligència d’un espectador del tot capaç de copsar un text del tot clar en la seva intencionalitat.